Pàgina d'Antoni Ferret

Benvingut/a


LA BONA INFORMACIÓ ÉS UN DRET BÀSIC
Pàgina d'Antoni Ferret


Si avui som crítics davant tot el que ens envolta, i molt especialment davant els poders, potser el dia de demà tindrem una societat millor; si no, malament rai.
CONTINGUT: INFORMACIÓ ARTICLES PROPIS TEXTOS

Última actualització: 11-5-2008

CONTINGUT

Informació

La ministra i les mines antipersona

Manifiesto del 1º de Mayo de la Federación Sindical Mundial

Explicaciones falsas de la crisis alimentaria

Ara és hora de decréixer

Articles propis

Expressius silencis del 1r de Maig

No a la supressió d'EUiA

Curiositats i misèries de la història de l'Església. VI

Anticapitalisme

Curiositats i misèries de la història de l'Església. V

Curiositats i misèries de la història de l'Església. IV

Curiositats i misèries de la història de l'Església. III

Curiositats i misèries de la història de l'Església. II

Curiositats i misèries de la història de l'Església. I

Textos

Declaració de l'Assemblea de MM SS del FSCat

Objectius del Mil·lenni


INFORMACIÓ
CONVOCATÒRIES Dissabte 17 de maig, 10 h, Transformadors (Ausias Marc 60) Acte en defensa de l’educació pública LA MINISTRA I LES MINES ANTIPERSONES Aquests dies han proliferat els comentaris entorn de la ministra de Defensa, arran de la seva presa de possessió. Des d’aquells que la critiquen per ser dona, embarassada i catalana als que es desfan en elogis per la imatge impactant d’una dona feble que fa quadrar tot un regiment de militars. Les feministes ho han aprofitat per subratllar la significació que aquest gest pot tenir en el camp de les reivindicacions de la dona professional o treballadora. Per la meva part, més que en la mare, voldria fixar-me en el fill que porta en el seu ventre i fer, en nom seu, una, només una de les moltes reivindicacions que es podrien fer per als nens de tot el món. És capaç la senyora ministra d’imaginar-se per uns moments el nen que espera desplaçant-se d’aquí a uns anys a saltironets o sobre una rudimentària cama de fusta o sobre una cadira de rodes, com estem tips de veure per televisió? Doncs, ha de pensar que aquesta és la realitat de molts nens i adolescents mutilats per les mines antipersones. Perquè ella sap molt bé que els infants en són les víctimes principals. Cada vint minuts hi ha una víctima de les mines, 70 cada dia, 26.000 a l’any, en 64 països. Es calcula que a hores d’ara hi ha sembrades més de 120 milions de mines i 100 milions d’emmagatzemades. Aquesta sí que és la pitjor contaminació del planeta! Per a netejar-lo de les mines sembrades, caldrien 1.100 anys i 33.000 milions de dòlars. I molts experts hi deixarien la vida. Malgrat el secretisme oficial que envolta el comerç d’armes a Espanya, sabem que hi ha diverses fàbriques (Explosivos Alavés i Unión Española de Explosivos, entre altres) que fabriquen mines antipersones. Doncs, posats a demanar gestos a la flamant ministra, jo només li’n demanaria un, que seria sens dubte el que més honor faria a la seva condició de dona i de mare: que faci prohibir del tot a l’Estat espanyol la fabricació i el comerç de les mines antipersones i que faci tot el possible per a la seva supressió arreu del món. Jesús Huguet MANIFIESTO DEL 1º DE MAYO DE LA FEDERACIÓN SINDICAL MUNDIAL Hace cinco años el precio del barril de petróleo era de 27 $. Ayer, el precio del barril alcanzó los 117 $. La justificación oficial es que es culpa del gobierno de México, del de Arabia Saudita o incluso ¡del sultán de un Emirato Árabe! Están fingiendo. La verdadera razón son los juegos geopolíticos, los oleoductos, las guerras imperialistas, la transformación del petróleo de comercio a acciones de bolsa. Los resultados de todas estas estrategias son el incremento de los beneficios de las transnacionales. Los contratos de petróleo de la bolsa de Nueva York aumentaron de 1 millón en 2004 a 3 millones hoy en día. Las consecuencias de esta situación son beneficios para unos pocos y pobreza para la mayoría. Esto es el capitalismo. El pasado sábado, en Bangladesh, cientos de miles de personas se manifestaron por el precio del arroz. Se registraron 120 heridos. En Egipto, dos trabajadores murieron mientras se manifestaban en contra de la pobreza. En Haití, las fuerzas de la ONU (MINUSTAH) tomaron el papel de la policía, con el resultado de ¡23 muertos y más de 200 heridos! Grandes manifestaciones y huelgas por el mismo motivo han tenido lugar en los últimos días en Burkina Faso, en África Occidental, en Costa de Marfil, en Camboya e Indonesia, en Perú, en Honduras, en Uzbekistán, en Pakistán, en Yemen, en Etiopía, en Filipinas, en México, en Tailandia y en todos los países en vías de desarrollo. Según los datos oficiales de las organizaciones internacionales, durante el 2007, los precios de los productos básicos aumentaron un 40 %. Durante el mismo periodo, los salarios de los trabajadores se han mantenido bajos. El desempleo está aumentando, la pobreza se está expandiendo, el trabajo precario y el aumento de la inmigración son más agudos. Todo esto es resultado de la actual barbarie capitalista a costa de los pueblos de África, Asia, América Latina y todo el Tercer Mundo. La pobreza existe también en Europa, EE.UU. y Canadá. Cada día decenas de personas desempleadas y sin techo buscan comida en la basura. La prensa europea habla de 34 millones de desempleados en los países miembro de la Unión Europea. En EE.UU. más de 40 millones es el número de personas que se estima no tienen seguridad social, pensión y derechos reales. Las privatizaciones, los ataques a la seguridad social, la restricción de las libertades sindicales y democráticas están golpeando Europa. A esta pésima situación económica debemos añadir los problemas surgidos en el pueblo de Oriente Medio, Palestina, Irak, Afganistán, Somalia, Líbano, etc., a raíz de la política imperialista de los EE.UU., la ONU y sus aliados. En estas condiciones, la acción de la Federación Sindical Mundial (FSM) para la cancelación de las deudas de los países del tercer mundo es actual y útil. La protesta que llevamos a cabo delante de las oficinas centrales de la Organización Mundial del Comercio (OMC) en Ginebra era necesaria. Debemos reforzar esta acción durante el 2008 y exigir la cancelación inmediata de la deuda externa y alimentos y agua para todos. Es estas condiciones, el lema central de la FSM en su póster del 1 de mayo contra las “discriminaciones, la pobreza y la explotación” debe convertirse en lemas principales en todo el mundo para todos los sindicatos militantes y de orientación de clase. El refuerzo de la FSM durante los dos últimos años, el nuevo curso que comenzamos da sus frutos y traza nuevas posibilidades. Democráticamente y colectivamente. Cuarenta y siete (47) nuevos afiliados se han unido a la FSM en los últimos dos años. En los simposios, en las conferencias y en todas las actividades que hemos llevado a cabo han participado cientos de sindicatos independientes y sindicalistas. Avanzamos paso a paso. Unimos a los trabajadores y los sindicatos en base a los intereses de orientación de clase de todos los trabajadores y de este modo continuaremos en el nuevo año también. Con estabilidad, seriedad y militancia. Basándonos en las grandes luchas de la clase trabajadora, la acción de los sindicatos y la presencia de las nuevas generaciones, de las mujeres y de las mentes progresistas. ¡Viva el 1 de mayo de los trabajadores! ¡Vivan las luchas de los trabajadores! Atenas, 1 de mayo de 2008 EXPLICACIONES FALSAS DE LA CRISIS ALIMENTARIA EN LA PRENSA Eric De Ruest cadtm Desde hace días se suceden las manifestaciones populares en varios países del Sur. Los motivos del descontento son semejantes en todos los casos: los precios de los alimentos básicos han experimentado una fuerte y rápida subida, y las poblaciones, ya empobrecidas por la globalización, son incapaces de asumir esta carga añadida. ¡Los pueblos tienen hambre! Las causas del estallido son múltiples, pero globalmente obedecen a dos incentivos económicos. Por un lado, una especulación de repliegue sobre los géneros alimentarios tras la crisis de las hipotecas de riesgo, y por otra la producción de agrocarburantes y el calentamiento climático. Sin embargo, hay periodistas que responsabilizan en sus artículos a las autoridades africanas de las catastróficas políticas alimentarias, como si no supieran que las políticas agrícolas del Sur están sometidas a las directrices del Banco Mundial, el Fondo Monetario Internacional (FMI) y los Acuerdos de Asociación Económica (AAE). Quienes condicionan la opinión pública hacen gala de una ligereza sospechosamente escorada. Por ejemplo, en la prensa escrita belga leemos: «Muchos países del continente [africano] importan alimentos en vez de producirlos porque las autoridades locales dan prioridad a los cultivos de exportación para cobrar divisas que les permitan comprar lo que no producen». Curiosa síntesis. Tan curiosa como simplista, porque como quien no quiere la cosa exculpa las políticas neoliberales de privatización y planes de ajuste estructural (PAE) impuestas desde hace treinta años por las instituciones financieras internacionales y los gobiernos del Norte al resto del mundo. Durante la crisis de la deuda de principios de los ochenta, las instituciones de Bretton Woods impusieron a los países del Sur unos PAE (planes de ajuste estructural). Estos mecanismos, ortodoxamente neoliberales, afectan a todos los sectores sociales. En efecto, para los teóricos neoliberales los beneficios de la mundialización se notarán cuando cada región produzca aquello en lo que más sobresale, dejando a las demás regiones la producción de la mayoría de los artículos que necesita. Viene a ser la teoría de las ventajas comparativas enunciada en 1817. Por ejemplo: un país especialmente apto para el cultivo del cacao debe renunciar a producir los cereales, los aceites vegetales y las legumbres necesarios para la alimentación de sus habitantes, y debe cambiar en el mercado mundial su producción por todo lo que le falta. Se tata, pues, de renunciar a los cultivos seculares y esenciales de géneros alimentarios, y a la soberanía alimentaria de los pueblos, para seguir el juego de los economistas. Un juego peligroso que no ha tardado en mostrar sus limitaciones, como se puede comprobar en sus repetidos fracasos (en Haití, Senegal, Burkina Faso…). Peligroso porque pasa por alto la destrucción de la biodiversidad en beneficio de los monocultivos de exportación, así como el impacto ecológico desastroso del transporte necesario para todas esas mercancías. Además, ¿cabe pensar, sin una política voluntarista de control de precios, que un país productor de cacahuete, cuyo precio en el mercado mundial apenas ha variado durante 20 años, podrá importar los tractores y el petróleo que necesita para mantener su producción en el mercado? Si el barril de Brent marca un máximo detrás de otro y los precios de los productos manufacturados superan con creces los del triste cacahuete, no es difícil imaginar una catástrofe, que se traduce en la ruina y la hambruna del campesinado local y la emigración inevitable de buena parte de esa población a los suburbios pobres. ¿Qué clase de teoría es esta, elaborada por círculos intelectuales pretendidamente serios, que desdeña la biodiversidad, la soberanía alimentaria de los pueblos, las destrucciones causadas por las catástrofes naturales o humanas propiciadas por el monocultivo, la esencia caótica del mercado y la contaminación generalizada? Una estrategia deliberada de transformación social a escala mundial En su primer informe de 1999 sobre los PAE, Fantu Cheru explica que van «más allá de la simple imposición de un conjunto de medidas macroeconómicas a escala interna; son la expresión de un proyecto político, de una estrategia deliberada de transformación social a escala mundial que se propone convertir el planeta en un campo de acción donde las sociedades transnacionales puedan operar a sus anchas. En resumen, los PAE sirven de correa de transmisión para facilitar el proceso de mundialización que pasa por la liberalización, la desregulación y la reducción de la función del estado en el desarrollo nacional». Reducción de la función del estado. Lo dice un relator especial de las Naciones Unidas, pero Fantu Cheru no es el único relator de las Naciones Unidas que menciona en sus informes las consecuencias nefastas de los PAE. Podemos encontrar críticas detalladas en los trabajos de otros expertos de la ONU en derecho a la vivienda, derecho a la alimentación y derecho a la educación, ámbitos en los que las instituciones financieras internacionales imponen la privatización para dejar vía libre al apetito insaciable de las multinacionales. Los gobiernos de los países del Sur (de África en particular) se han visto obligados a aceptar los PAE y ceder buena parte de su soberanía a causa de una deuda contraída por dictaduras o con sus potencias coloniales (una cosa no excluye la otra) y transferidas a los estados independizados. Por lo tanto, afirmar que los gobiernos del Sur tienen capacidad para tomar decisiones estratégicas sobre la alimentación denota una falta de honradez intelectual, o al menos una falta de información, indigna del periodismo que cabe esperar en democracia. Echarles la culpa a los africanos es un gran embuste que no ayuda precisamente a crear un clima fraternal entre los pueblos. Un ejemplo para entender las consecuencias negativas de los PAE: Haití Los motines que han estallado hace poco en Puerto Príncipe y otras ciudades haitianas han acabado en un baño de sangre. En total, unos cuarenta heridos, catorce de ellos por arma de fuego, y por lo menos cinco muertos. Sin embargo, estas manifestaciones eran el resultado previsible de una brusca subida del precio del arroz (del orden del 200 %). Si el 82 % de la población vive en condiciones de precariedad absoluta, con menos de dos dólares diarios, no debe extrañar semejante reacción ante el aumento de precio. Haití gasta el 80 % de sus ingresos por exportación en importar géneros para cubrir sus necesidades alimentarias. Pero no siempre ha sido así. Antes de que los Duvalier padre e hijo extendieran su manto de plomo dictatorial (de 1957 a 1986), el país se bastaba a sí mismo para alimentarse. Pero también aquí se confirmó la propensión de las instituciones financieras internacionales por las dictaduras, y el pueblo haitiano, además de los sufrimientos personales (torturas, ejecuciones sumarias, clima de terror permanente creado por los tontons macoutes) tuvo que apechar con una deuda externa que en septiembre de 2007 ascendía a 1.540 millones de dólares. El sector agrícola es el que acusa más duramente las exigencias de los acreedores, y como la mayoría de la población es rural las consecuencias han sido graves. ¿El origen? Sobre todo en la rebaja de los aranceles impuesta a los países del Sur, pero pocas veces respetada por Europa y Estados Unidos. Así es como se ha producido el encadenamiento fatal: llegada de un arroz producido en el extranjero a menor coste (por estar subvencionado), éxodo a las ciudades de muchos campesinos arruinados e imposibilidad de reacción del mercado local ante la fuerte subida de precios en el mercado internacional. Aquí, como en otros lugares, los beneficios de la liberalización son inexistentes para la mayoría de la población y, por el contrario, los perjuicios son graves. Un tsunami de origen demasiado humano Cuando los bomberos pirómanos pontifican, la prensa se apresura a difundirlo. Todos los periodistas europeos citan al unísono la frase poco feliz de L. Michel: «Un tsunami económico y humanitario». Se diría que la crisis tiene una causa extrahumana, semejante a una catástrofe natural. Sin embargo, como hemos explicado antes, las causas de la crisis son el resultado de unas políticas dictadas por los medios financieros a los gobiernos del Sur. Una de las causas de la crisis es también nuestra voracidad energética. Los agrocarburantes compiten en el mercado con los géneros alimentarios. La especulación creada en torno a este alimento transformado en carburante empuja los precios de los cereales y el azúcar hacia nuevos máximos. Hasta Peter Brabeck, presidente de la multinacional Nestlé, se muestra preocupado por la situación en una entrevista concedida al periódico suizo NZZ am Sonntag del 23 de marzo de 2008. Según dice, si se pretende cubrir el 20 % de la demanda petrolera con agrocarburantes, no habrá nada que comer. ARA ÉS HORA DE DECRÉIXER La crisi energètica, punta de llança de la crisi ecològica planetària Diferents estudis demostren com estem ja sobre el «pic del petroli», el punt màxim de producció diària de l’or negre que la geologia del nostre planeta permetrà. Abans del 2025, també declinaran irreversiblement la producció del gas, del carbó i d’alguns minerals imprescindibles per a la indústria i la tecnologia. A partir d’aquí, l’energia diària disponible per a la humanitat començarà presumiblement a declinar. L’esgotament del recursos energètics fòssils i el canvi climàtic que provoca el seu consum ens aboquen a la urgent transició cap a un model energètic de poc consum, basat en les energies renovables. La qüestió energètica és transcendental per poder avançar cap a un model de vida realment sostenible, però el problema no és només de falta d’oferta de recursos energètics i minerals, tot i que això, per si sol, pugui arruïnar el nostre modus vivendi. L’assalt de la humanitat contra el medi ambient ha deixat molts ecosistemes en un estat tan fràgil, en alguns casos irreversible, que qualsevol nou impacte els pot portar a un col•lapse catastròfic; la greu disminució de les reserves de peixos, d’aqüífers, d’espècies animals i de boscos primaris en són una mostra incontestable. Decreixement, una altra manera de viure Al mateix temps que la crisi energètica s’evidencia, el nostre model de vida se sosté en un consum abundant de recursos i energia. Per tant, el model de globalització, de mercat mundial de productes, de transports i serveis, haurà necessàriament de canviar per a fer front a les conseqüències d’aquest model de creixement. Un model que no tan sols no és possible, sinó que tampoc és just ni desitjable. No és possible per la limitació energètica i de recursos, no és just perquè exclou la majoria de la humanitat, i fa que uns visquem a costa dels altres, i no és desitjable, senzillament, perquè el fet de poder consumir més, d’acumular comoditats i objectes, no ens fa més feliços. Davant d’això, apostem pel decreixement. Tal com va dir Ghandi: «Hem de viure amb menys per tal que els altres (i tots en general) puguin senzillament viure». Hem de decréixer, no només per necessitat, sinó per humanitat. Hem de decréixer per a seguir vivint, i per a viure tots millor. Hem de viure més localment i senzillament, relocalitzar la producció i el consum, reutilitzar, reciclar, consumir menys i descentralitzar la producció d’energia. A petita escala, doncs, podem aportar més que un granet de sorra perquè la base es troba precisament en el fet de viure localment amb el que tenim a l’abast. (Del treball «Temps de re-voltes. Posem en marxa el decreixement!»)


ARTICLES

EXPRESSIUS SILENCIS DEL 1r DE MAIG

S’han produït uns silencis indeguts, però expressius. En la manifestació dels dos grans sindicats, en els discursos finals, tant el de Coscubiela (encara que em vaig perdre les primeres paraules, i per tant no n’estic del tot segur) com el d’Àlvarez, no es va fer ni una simple menció de les lluites de Frape Behr i dels conductors d’autobusos.

El diari «El Punt» no va informar gens de la manifestació del dia 1 a la tarda. Em diuen que els altres diaris tampoc. En canvi, sembla que sí TV3.

Les lluites de Frape i de TMB han estat dues experiències sindicals de les més recents i dignes de menció i d’admiració. Han estat casos de lluita llarga, sense claudicar, amb base assembleària i acompanyades de cercles de solidaritat. I s’han portat al marge de les direccions sindicals. I finalment han acabat amb uns resultats relativament satisfactoris. No solament s’han de recordar sinó posar-les com a exemple.

La manifestació del dia 1 a la tarda és un intent de rescatar el dia del Primer de Maig de la rutina i retornar-li l’esperit de lluita que li ha estat tradicional. I diuen que va ser la més concorreguda.

Una cosa i l’altra són intents d’un nou sindicalisme, més radical que el dels dos grans sindicats, més representatiu, més viu i més útil. Aquests silencis són indeguts i injustos, però són expressius: demostren que aquest fenomen es veu amb preocupació.

NO A LA SUPRESSIÓ D’EUIA

El PSUC (oficialment subanomenat «viu») està en procés congressual. Una de les propostes de la direcció és reformar alguns articles dels estatuts. L’article 6, en el seu punt 2 (el més clar dels tres punts), diu, ara: «El PSUC VIU estableix la seva vinculació amb Esquerra Unida i Alternativa a través del treball personal, individual i lliure dels seus militants...» Amb la reforma proposada, diria: «El PSUC VIU establirà en cada moment les aliances polítiques i/o electorals acordades pels seus òrgans de direcció...»

En l’assemblea de Barcelona es va presentar una esmena en el sentit que el text quedés tal com està en l’actualitat. Aquesta esmena va ser votada per alguns companys i companyes però va perdre la votació.

Crec que aquest canvi proposat és un error. Considero que suprimir dels estatuts la menció d’EUiA com a compromís estable s’ha d’entendre com preparar el terreny per canviar l’aliança electoral que ara tenim dins EUiA. I segurament que tothom ho interpretarà així. Ja que, si fos tan sols «per tenir una llibertat hipotètica», no caldria canviar-ho. I si mai era important i urgent canviar l’aliança sempre hi hauria el recurs d’un congrés extraordinari.

Ara bé, trencar aquest compromís ho considero un error per dues raons: per consideració de Catalunya i per consideració de l’esquerra. Catalunya, per raons sociològiques, té dues possibilitats de govern: CiU o el tripartit. El tripartit no és el «nostre» govern, cert, però és considerablement millor que el govern de CiU. Separar-nos d’EUiA implicaria debilitar el tripartit (i per tant afavorir CiU). Desgraciadament no hi ha la possibilitat d’una altra combinació.

L’esquerra necessita tota altra cosa que dividir-se. Cal tenir memòria i recordar el preu que sempre ens ha costat una divisió. Sí que hi ha la possibilitat de reunir una aliança de petits grups d’esquerra radical (com ja és la FARGA, Fòrum Anticapitalista de Reflexió i Generació d’Alternatives). Però això ha de ser només en l’àmbit de la mobilització, perquè electoralment seria insignificant.

Com que venim d’una tradició que diu que som un partit de lluita i de govern, cal seguir-la i no hi ha cap contradicció a fomentar la lluita a través de la FARGA (o el que sigui) i fomentar l’acció de govern a través d’EUiA.

Demano a tots els delegats que els 23-25 de maig aniran al congrés que votin massivament una esmena en el sentit de deixar el text tal com està.

CURIOSITATS I MISÈRIES DE LA HISTÒRIA DE L’EGLÉSIA. VI

Recuperada la democràcia liberal, calgué arranjar la situació de l’Església. Primer, ja durant l’any 1976, el rei renuncià al dret de presentació de bisbes i l’Església renuncià al fur eclesiàstic en qüestió judicial.

La Constitució de 1978 establí la llibertat religiosa; que cap religió no tindria caràcter estatal; que els poders públics tindrien relacions de col•laboració amb l’Església i les altres confessions; el dret dels pares a decidir la formació religiosa dels seus fills.

A continuació hi hagué els Acords de 1979 entre l’Estat espanyol i el Vaticà. Foren 4 acords: 1) Llibertat per a l’Església per a la seva tasca pastoral; personalitat jurídica de la Conferència Episcopal; reconeixement dels instituts religiosos; inviolabilitat dels llocs de culte; la festivitat del diumenge; assistència religiosa a les presons i hospitals; efectes civils del matrimoni canònic. 2) Jurisdicció religiosa dins les forces armades; exempció dels clergues i religiosos del servei militar. 3) L’Estat garantia a l’Església un nivell d’ingressos similar al d’aquell moment durant 3 anys; després l’Església havia de buscar fórmules d’autofinançament. (L’Església no ha fet cap esforç en aquest sentit i s’ha repenjat en la continuïtat del règim transitori d’aquells 3 anys.) 4) Salvaguarda del dret a l’educació religiosa, reconegut per l’Estat en pactes internacionals; l’Església havia de coordinar la seva acció educativa amb el principi de la llibertat religiosa i evitar discriminacions; ensenyament de la religió i la moral catòliques en una assignatura de caràcter no obligatori; reconeixement de les institucions docents pròpies de l’Església; garantia que els mitjans de comunicació respectarien els sentiments catòlics.

El tema de l’aplicació del Concili estava topant amb resistències i frustracions. Entre aquestes hi havia hagut la gran decepció de l’encíclica «Humanae Vitae» (1968), tancant la porta als mitjans de regulació de la natalitat, i les resistències de la cúria romana a perdre el seu domini clàssic. Tanmateix es van fer passos de reforma, com ara la institucionalització del diaconat permanent (laics amb certes funcions eclesials) i la constitució dels consells presbiteral i parroquials, com un element de participació dels laics.

Un fet desgraciat, per decisió romana, fou que l’any 1993 111 parròquies de la Franja de Ponent, de parla catalana, que formaven part del bisbat de Lleida, van ser traspassades al bisbat de Barbastre-Montsó. Des de llavors tenen problemes amb l’ús de la llengua catalana.

Els anys 90 hi hagué dos fets que marcaren l’Església de Catalunya. El primer fou el del concili provincial de la Tarraconense de 1995. Reprenia una tradició secular de concilis interrompuda el segle XVIII. Era un moment en què quasi tots els bisbes eren catalans. Hi va haver una àmplia participació de base, amb grups de discussió parroquials. Després, durant vuit caps de setmana (febrer-juny de 1995), una assemblea de bisbes, preveres i laics va debatre amb un gran esperit de germanor i va elaborar 170 resolucions. Costà molt que fossin aprovades per Roma. Després han restat normalment sense aplicació. Una de les coses que es demanaven era la constitució d’una Regió eclesiàstica catalana, cosa que, entre Roma i Madrid, no s’ha concedit encara.

L’altre fet és el del desgraciat període de govern de Ricard M. Carles, arquebisbe de Barcelona (1990-2004). Amb el seu personalisme i el seu esperit conservador, va ser responsable, en part, de la no-aplicació del concili provincial i de la difusió d’un esperit de frustració. Tot plegat empalmava amb la frustració general provocada pel pontificat de Joan Pau II, anticonciliar i restauracionista.

Quan arribà el moment de la seva substitució per edat (2004), sembla que es preparava la vinguda a Barcelona d’un bisbe de Cartagena, de l’estil de Carles. Hi hagué mobilitzacions i s’aconseguí la vinguda de Martínez Sistach, de Tarragona, un bisbe «progressista». Però aleshores es decidí una «compensació»: es dividí l’arquebisbat de Barcelona, creant els bisbats nous de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat i es posà en aquestes diòcesis persones conservadores, i també a Tarragona. (S’encerclà Barcelona amb un «cordó».) La divisió de Barcelona era necessària, pel gran pes demogràfic que tenia, però la cosa es va fer per un motiu oportunista.

La presència de cristians protestants ha anat augmentant. Hi ha les quatre entitats ja tradicionals: Església Evangèlica de Catalunya, Església Evangèlica Reformada Episcopal, Unió d’Esglésies Baptistes de Catalunya i Assemblea de Germans. Però darrerament s’hi ha afegit 16 grups més. Tenen 251 llocs de culte i unes 60.000 persones. També hi ha, molt minoritàriament, grups ortodoxos.

ANTICAPITALISME

(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 25 d’abril de 2008)

Quan es va crear el moviment obrer per lluitar contra l’explotació capitalista, primer sindicats i després partits, ben aviat, al cap de poques dècades, es van assumir unes doctrines (anarquisme i marxisme) que plantejaven canviar el sistema capitalista per un altre que suprimís l’explotació i garantís la justícia.

Al llarg de la segona meitat del segle XX, la condició dels treballadors va millorar molt a Europa occidental, i, en canvi, els anys 80 i 90 va empitjorar a la resta del món. Aquest millorament, i el relatiu fracàs soviètic, han portat els sindicats i partits d’esquerra occidentals a adoptar actituds moderades, reformistes envers el sistema, sense buscar la seva substitució. Aquestes posicions no són pas dolentes, i a vegades són les úniques possibles, però són insuficients.

Darrerament, les últimes dècades, hem vist sorgir els moviments socials, un nou subjecte en escena. Són moviments feministes, juvenils, ecologistes, pacifistes, d’immigrants, d’homosexuals, de defensa del territori, de defensa del consum, okupes, antirepressius... que tenen el comú denominador d’oposar-se al capitalisme com a sistema. Arriben a la conclusió que el capitalisme no va, que és incapaç de resoldre els mateixos problemes que constantment crea. Problemes com la guerra, la inseguretat econòmica, l’escassesa d’energia, l’escassesa d’aigua, l’escassesa d’aliments, el deteriorament natural i climàtic... Són generalment gent jove. No tenen els handicaps que hem suportat la gent gran. Ells replantegen l’anticapitalisme, i nosaltres hem d’agafar la seva torxa (al revés del que seria normal). En el Fòrum Social Català del passat gener es va sentir parlar en públic de socialisme, després de tants anys. Tornem a la lluita contra el capitalisme!

ANTONI FERRET. Barcelona

CURIOSITATS I MISÈRIES DE LA HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. V

Acabada la guerra civil, es reprengué la vida religiosa. Es van reconstruir les esglésies, amb ajuda estatal; es van nomenar bisbes, amb la participació del cap de l’Estat; es van practicar actes de culte massius i al carrer, com processons; les vocacions sacerdotals van augmentar; la guerra era qualificada com a croada. Havíem entrat en el nacionalcatolicisme. No es va fer autocrítica... i la passada persecució va ser atribuïda a la «impietat» i al «marxisme». (Curiosament, encara que la persecució religiosa de 1936 va ser obra sobretot de grups anarquistes, a posteriori s’atribuïa, genèricament, al marxisme... Com si no es conegués la diferència entre els dos moviments.)

No es va poder restablir la Federació de Joves Cristians de Catalunya. S’havia significat massa. Sí l’Acció Catòlica.

Però hi hagué més: el silenci davant la repressió i els afusellaments, i la quasi manca de crides a la reconciliació (encara que el doctor Modrego va intentar aconseguir una amnistia o un indult amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952). S’arribà a dir, en documents episcopals, que el catalanisme havia estat una de les causes de la guerra. També l’ús del català fou apartat de la vida de molts seminaris, i d’algunes activitats pietoses.

El «Fuero de los españoles» (1945) establia: la religió catòlica seria la de l’Estat i tindria protecció; ningú no seria molestat per les seves creences religioses i per la pràctica en privat, però es prohibien actes públics d’altres religions; es reconeixia el matrimoni com a un i indissoluble; s’empararien les obres assistencials de l’Església. També es va establir la presència de bisbes a les Corts i altes institucions estatals. I l’existència de consiliaris fins i tot en el sindicat vertical. I, és clar, el restabliment del pressupost de culte i clerecia.

No mancaren conflictes, sobretot amb motiu de la fundació de l’HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) el 1946. I la supressió de la revista «Tú», el 1952.

Tota aquesta situació d’oficialitat fou reblada pel concordat de 1953. L’Església catòlica era reconeguda com a societat perfecta i esdevenia església de l’Estat. Podria desenvolupar lliurement la seva missió. L’Estat podia participar en el nomenament de bisbes. Reconeixement civil del matrimoni religiós com a únic possible. Ensenyament de la religió a tots els nivells. Assistència religiosa a l’Exèrcit. Exempció del servei militar per als clergues. Exempció de fiscalitat per als béns dedicats al culte.

A pesar del concordat continuaren els problemes: l’actuació de l’HOAC, acusada de ser un sindicat a l’ombra; les publicacions en català; l’acolliment a les parròquies d’activitats clandestines... (Cal recordar que tant CCOO com l’Assemblea de Catalunya van néixer en locals parroqials.)

I, com sempre, de 13 prelats nomenats entre 1938 i 1963, només 3 serien catalans.

Estant així les coses, a partir dels anys 50, l’Església catalana anà rebent la influència del formidable ressorgiment del catolicisme francès (l’època dels capellans obrers). La influència arribava per dues vies: les publicacions (revistes, llibres, les editorials Estela i Nova Terra) i els desplaçaments a Lovaina, París i Roma de seminaristes i mossens a estudiar, i que tornaven amb uns aires diferents. També en vingueren els Equips de Matrimonis de la Mare de Déu.

Altres innovacions més locals van ser els cursets de cristiandad, començats a Mallorca, que es convertiren en un planter de militants «de colores». També s’ha de consignar que l’Església adoptà el moviment escolta, que era perseguit, per protegir-lo.

De mica en mica s’anà dibuixant una Església alternativa, jove i minoritària, però viva. Eren sobretot capellans joves i militants. Un aspecte important fou l’Acció Catòlica dita «especialitzada», per classes i ambients. En un moment donat hi hagué 5 branques juvenils: la JAC (agrícoles), la JEC (estudiants), la JIC (independents), la JOC (obrers) i la JUC (universitaris). Després, al llarg dels 60 hi hagué topades amb la Jerarquia i una crisi fonda.

El pontificat de Joan XXIII, amb el seu estil i les seves encícliques, i el Concili Vaticà II (1962-65), amb els seus plantejaments reformistes, determinaren una explosió d’entusiasme en aquests sectors de l’Església catalana. El Concili fou seguit amb un gran interès.

Entre els acords principals del Concili cal destacar: la consideració de l’Església com a Poble de Déu; l’assumpció per l’Església «dels goigs i les esperances, les penes i les angoixes» del món; la reforma litúrgica, sobretot amb l’ús de les llengües populars; l’establiment de les conferències episcopals, com a òrgan de govern de cada país; el pronunciament per la llibertat religiosa.

Durant aquests anys, l’Església catalana es veié sacsejada per 4 fets importants: les declaracions a «Le Monde» de l’abat Escarré (1963), condemnant el règim per primera vegada, i que li valgueren l’exili; la fundació del sindicat estudiantil SDEUB (1966) al convent del caputxins envoltat per la policia; la manifestació de mossens per protestar per les tortures a un estudiant detingut (1066), reprimida; i la designació de Don Marcelo com a nou bisbe de Barcelona, que provocà la campanya «Volem bisbes catalans» (1966).

Al llarg dels anys 60 i 70 s’anaren visualitzant dues esglésies: la conciliar i reformista i la preconciliar i franquista. En bona part es tractava de mossens i militants de moviments, per una part, enfront de bisbes i una part de fidels. Tramesa a un congrés de Roma de dues comissions, l’oficial i l’alternativa; constitució d’una Trobada Permanent d’Entitats d’Església; vaga de fam de capellans amb motiu d’una declaració de la Conferència Episcopal en relació a l’estat d’excepció (1969)... El tret més visible de la nova església foren les comunitats cristianes de base: mena de parròquia dins la parròquia, o al marge d’aquesta, formada pels elements més inquiets, amb homilies dialogades, etc. Tot plegat anà acompanyat d’una gran crisi sacerdotal: secularitzacions massives i una forta baixa de vocacions.

Els cristians protestants passaren mal que bé l’etapa franquista. Primer amb llibertat per al culte privat, però prohibició de culte públic, proselitisme, escoles, acció benèfica i centres d’esplai. També van haver de sofrir alguns atacs físics, com apedregaments, per part de grups «no identificats». Però la presa de posició del Concili a favor de la llibertat religiosa obligà el Govern a adaptar-s’hi. Amb una llei de 1967 obtingueren quasi plena llibertat, però amb l’obligació de tota comunitat d’inscriure’s a un registre per estar ben controlades. La gran majoria no volgueren inscriure-s’hi. Amb tot, durant els últims deu anys del franquisme passaren de 82 comunitats a unes 150, a Catalunya.

CURIOSITATS I MISÈRIES DE LA HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. IV

L’orientació social donada a l’Església pel papa Lleó XIII portà el jesuïta pare Palau, l’any 1907, a formar uns grups d’obrers cristians, de cara a la seva formació religiosa i social i també per «treballar per les justes reformes socials», sota el nom d’Acció Social Popular. També aplegà unes «unions professionals» (és a dir, sindicats). Foren coneguts com «els sindicats del pare Palau». Cap al 1916, i amb un to cada vegada més obrerista, algun d’aquests sindicats participà en algunes vagues. Tot seguit, el pare Palau sortia misteriosament destinat a l’Argentina per ordre dels seus superiors. Acció Social Popular passà a dir-se Acció Popular i, encara que continuà, no tornà a ser el que era.

La Setmana Tràgica de juliol de 1909, a Barcelona —esclat revolucionari subsegüent a una vaga general en protesta per la tramesa de reservistes a la guerra del Marroc—, comportà l’incendi de 18 esglésies, 26 escoles religioses, 14 convents i dos centres obrers. No hi hagué assassinats. Joan Maragall escriví l’article «L’església cremada», que invitava a una profunda reflexió. Però no hi va haver reflexió col•lectiva, sinó set de venjança.

El 1915 tingué lloc el Congrés Litúrgic de Montserrat, que fou un primer tast de la reforma litúrgica que havia de venir. Per aquells anys, el Foment de Pietat Catalana emprengué l’edició de llibres. El 1912 es publicaren els Evangelis i els Fets en català. (Però no fou fins a 1932 que començà a sortir una versió catalana de l’Antic Testament.) Durant la segona dècada es començà la investigació bíblica i la preparació de la traducció catalana directa, a partir de les llengües originals. Donà lloc a dues bíblies: la de la Fundació Bíblica Catalana i la del monestir de Montserrat.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) adoptà una actitud anticatalana. L’Església de Catalunya (en aquell moment amb una gran majoria de bisbes catalans) mantingué la predicació i la catequesi en català. Això disgustà molt les autoritats, que recorregueren a Roma. La Cúria arribà cap al final (1928) a dictar una sèrie de decrets a favor de la dictadura, ignorats després de la caiguda d’aquesta.

Al llarg d’aquestes primeres dècades, anaren sorgint moviments seglars, com les congregacions marianes, els «lluïsos», els ordes tercers dels franciscans i, sobretot, el més important: l’Acció catòlica. Aquesta darrera s’organitzà en les quatre branques: homes, dones, nois i noies.

També proliferaren els ordes religiosos nous dedicats a l’ensenyament.

Les comunitats protestants continuaren desenvolupant-se, amb els tres mateixos grups: metodistes (dependents de Gran Bretanya), baptistes (dependents d’EUA) i «germans» (també lligats amb G Bretanya). S’anaren creant escoles i entitats diverses. Tingueren espais propis en els cementiris. Arribaren a tenir un Institut Teològic i una editorial. El nombre de persones era d’uns quants centenars.

Quan es va proclamar la República, els bisbes catalans decidiren fer visites protocol•làries a les noves autoritats. Un mes després es van produir incendis d’esglésies al País Valencià, a Madrid i a Andalusia. A Catalunya, el Govern adoptà mesures preventives. Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, publicà una pastoral, protestant de les cremes d’esglésies, demanant reforma social i cridant a treballar conjuntament per establir la pau. El mateix arquebisbe presentà una sèrie de propostes per a la Constitució en el sentit del reconeixement mutu de l’Estat i l’Església.

L’Església catalana, en previsió que se suprimís l’ajuda econòmica estatal, creà una caixa de compensacions parroquial, diocesana i metropolitana. Després aquesta solució s’estengué a la resta d’Espanya.

La Constitució de 1931 establia que l’Estat no tenia religió oficial, que les confessions religioses tindrien una llei especial que les regularia, que haurien de presentar comptes, que només podrien adquirir béns que fossin justificats per a les seves activitats, que no podrien exercir ni la indústria, ni el comerç ni l’ensenyament, que quedarien sotmeses a les lleis tributàries, etc. S’establia la llibertat de cultes, amb reserva per a les activitats públiques, i el dret a ensenyar les doctrines sota inspecció de l’Estat. L’ensenyament es declarava laic. Els cementiris i el patrimoni cultural quedaven sota jurisdicció de l’Estat.

Aprovada la Constitució, l’Episcopat espanyol publicà una pastoral en què lamentava que l’Església fos considerada per sota d’una societat de dret comú, i afirmava diverses queixes. Però reconeixia la República i invitava els cristians a participar.

Vingueren més lleis i mesures: el 1932, dissolució de la Companyia de Jesús, llei de divorci, secularització de cementiris; el 1933, supressió de l’assignatura de religió de l’ensenyament, llei de confessions i associacions religioses, que quedaven sota control estatal i se’ls prohibia l’ensenyament secundari, supressió del pressupost de culte i clerecia.

L’Església catalana reaccionà bastant positivament a la nova situació. A més de la caixa per autofinançar-se, s’intensificà l’ensenyament del catecisme a les parròquies i es crearen escoles parroquials. Però la mesura més excel•lent fou la constitució, ja el 1931, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Era un moviment de nou tipus, inspirat en moviments belgues i francesos, que trencava motllos, que es nodria fortament d’un sentiment d’amor a Crist i a Catalunya. Només era de nois. Cal afegir encara les revistes «Catalunya Social» i «Paraula Cristiana», i el diari «El Matí».

Molt probabilíssimament, l’Església catalana hauria sortit purificada i reforçada de la prova de la República, si no hagués estat pel daltabaix de la guerra civil i el que el va seguir.

El terror i la persecució religiosa que es desfermaren tot just començada la guerra foren horrorosos: l’assassinat d’uns 1.500 sacerdots (un 30 per 100 del total) i uns 900 religiosos i religioses; i això sense comptar que el Govern de la Generalitat va facilitar la fugida d’uns 2.500 eclesiàstics; unes 200 esglésies destruïdes totalment i totes les altres parcialment; també el Govern va protegir les catedrals i alguns altres edificis; molts seglars catòlics també assassinats; la pràctica religiosa reduïda a la clandestinitat.

Al juliol de 1937 es publicà una carta col•lectiva dels bisbes espanyols, en la qual es legitimava la sublevació militar. Arran d’aquest fet, la guerra civil fou tractada de «croada». En la carta hi mancava la firma de l’arquebisbe de Tarragona Vidal i Barraquer, cosa que li costà l’exili fins a la mort.

CURIOSITATS I MISÈRIES DE LA HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. III

El Govern liberal de 1820-23 dictà una sèrie de mesures contra els privilegis de l’Església: abolició de la Inquisició, llibertat d’impremta, nova expulsió dels jesuïtes, expulsió dels superiors majors del ordes religiosos, campanya de secularització de religiosos, supressió del fur eclesiàstic, requisa de plata i joies de les esglésies, expulsió del nunci. Tot això va generar una dinàmica insana: protestes dels bisbes, aparició de guerrilles absolutistes (amb participació d’alguns eclesiàstics), represàlies (assassinat, fugida i deportació d’alguns bisbes), nomenament per l’Estat de bisbes liberals... I amb el tomb polític de 1823, restaurant l’absolutisme, hi hagué represàlies, per part dels mateixos bisbes, contra els eclesiàstics que havien simpatitzat amb les mesures liberals.

Les guerres carlines (1833-40, 1846-49 i 1872-76) tingueren implicacions religioses, perquè els carlins volien restablir els privilegis de l’Església i perquè alguns clergues hi participaren. Això excità odis, odis que esclataren en la crema de convents i assassinats de religiosos de l’any 1835.

Aquests fets anaren acompanyats de mesures dels governs liberals imposant la clausura de monestirs i convents (per exemple, clausurar tots els que no arribessin a 12 components en el cas d’homes o a 20 en el cas de dones). Així a Catalunya es clausuraren 207 monestirs i convents, cosa que afectà 1099 persones, les quals rebien una pensió vitalícia de l’Estat.

L’any 1836, el Govern liberal aprovà la Llei de Béns Nacionals, llei de desamortització o nacionalització de béns i terres de l’Església, tasca que seria completada més tard amb la Llei de Desamortització General de 1855. Però desgraciadament les terres de l’Església no passaren als pagesos, sinó que foren venudes a nobles i burgesos. A conseqüència d’aquesta expropiació, l’Estat assumí el manteniment econòmic de l’Església.

Els principis anticlericals liberals s’anaren aplicant o reaplicant (després d’haver-se suspès) en els moments de governs més revolucionaris (progressistes i/o republicans), que foren, a més de 1820-23, 1835-37, 1840-43, 1854-56 i 1868-73. Però les diverses constitucions sempre reconeixien la religió catòlica, i generalment com a única. S’aprovà un concordat l’any 1851, amb un Govern moderat.

Al llarg de la segona meitat del segle, hi hagué un notable renaixement de la vida monàstica i conventual. Sobretot per una trampa legal: el concordat autoritzava els paüls, els felipons i «un tercer orde a designar per la Santa Seu». La Santa Seu no designà mai l’orde, i tots pretenien ser «el tercer orde». En aquest renaixement, cal fer una menció especial de les Conferències de Sant Vicent de Paül, dedicades a la gent necessitada, i de les «Escoles dominicals», adreçades als infants que no podien anar a escola per haver de treballar i a les noies de servei domèstic.

La religiositat popular sofrí un fort trasbals amb els esdeveniments revolucionaris, però després s’anà recuperant.

Amb la Revolució de Setembre (1868), els cristians protestants obtingueren, per primera vegada, la llibertat de culte. Immediatament nasqueren, a Catalunya, grups protestants, sobretot metodistes, baptistes i «germans». També es creà una escola, una infermeria (avui dia Hospital Evangèlic) i un hospital.

El concili Vaticà I (1869-70, inacabat) establí, com a resultat més important, l’atribució de la infal•libilitat del papa. Davant la relativitat del liberalisme, es volia una figura papal forta. Aquest concili seguia una encíclica de Pius IX («Syllabus errorum», 1864) en què condemnava el liberalisme i totes les idees modernes. Això tindria una rèplica a favor a Catalunya amb el llibre «El liberalismo es pecado» (1884). Però el nou papa Lleó XIII donà un viratge i provà d’adaptar-se a la nova situació, sobretot amb l’encíclica «Rerum novarum» (1891), en què enfocava de manera positiva la qüestió social i obrera.

Els fets esdevinguts durant el segle, polítics i també religiosos, van fer que durant les dues darreres dècades es visqués a Catalunya una molt forta tensió entre catòlics liberals i catòlics integristes. Els primers miraven a Roma (Lleó XIII), i els segons miraven a Espanya, ja que l’Església espanyola era més conservadora. Era tanta la pugna que el papa escrigué una encíclica demanant unitat i reconciliació als catòlics catalans. Però l’encíclica encara motivà més controvèrsia. Arribà a haver-hi revistes integristes satíriques (i els catòlics liberals eren qualificats de «mestissos»). El bisbe Urquinaona, de Barcelona, prengué partit pel cantó liberal, i fou tan atacat que morí de mort sobtada. Llavors esdevingué un nou motiu d’oposició: pels uns sant i víctima, pels altres atacat. La situació general arribà al punt d’haver de tancar el seminari de Tarragona i diverses revistes.

CURIOSITATS I MISÈRIES DE LA HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. II

La participació dels canonges en l’elecció dels bisbes havia disminuït en benefici de la intervenció directa del papa. Però a finals del segle XV, Ferran el Catòlic tingué un interès especial a intervenir en el nomenament dels bisbes de tots els regnes peninsulars. I aleshores començà a manifestar-se una malura que esdevindria endèmica: entre 1500 i 1563, de 26 nomenaments de bisbes nous, 8 eren catalans i 18 eren no catalans; entre 1563 i 1640, de 60 nomenaments de nous bisbes, 25 eren catalans i 35 no catalans.

Durant el segle XV continuaren apareixent moviments reformistes, però menys coneguts. Es va fer un concili ecumènic a principis del segle XVI, que no reformà res. Tanta tossuderia i irresponsabilitat de l’Església oficial portà a la ruptura protestant, de Luter (1520-21). Aleshores es va fer el concili de la reforma, el Concili de Trento (1545-63). La reforma principal fou l’establiment dels seminaris, com a escoles de formació dels preveres. Fins aleshores o no es formaven o ho feien en escoles dels monestirs. Un altre acord era que les vacants de l’episcopat havien de ser cobertes amb la decisió dels altres bisbes de la província. (Però aquí es generà l’oposició de la monarquia espanyola.)

Tots els bisbes de Catalunya, els abats i els representants del capítols catedralicis es reuniren en concili provincial, per rebre els acords de Trento i aplicar-los a Catalunya. Es formularen alguns dubtes (qüestions acordades a Trento però que no es veien clares), un dels quals fou l’obligació de residència del bisbe dins el seu bisbat...

Alguns acords d’aquest concili provincial foren: igualtat de ritus per a tota la Tarraconense; prohibició de celebrar cultes en descampats o en cases privades; vigilància extrema en els aplecs nocturns en les ermites; prohibició que a les processons hi figuri gent disfressada; atenció especial a la pastoral de gitanos, pastors i pagesos. També es reformà el calendari de festes: es disminuí una mica el nombre de festes de precepte, que, comptant els diumenges, eren més de cent a l’any.

Tot plegat, doncs, no fou, de moment, una reforma gaire profunda...

Al segle XV es va plantejar el problema dels «judaïtzants». Com que hi havia hagut violències contra els jueus (per exemple, el 1391), molts, per la seva seguretat, havien simulat una conversió i s’havien batejat, però secretament continuaven practicant el judaisme. Se’ls equiparava a heretges. Els Reis Catòlics van demanar i van aconseguir un tribunal per perseguir-los. Fou la Inquisició, a Castella. A la Corona d’Aragó ja existia, passivament, del temps dels càtars, però la monarquia va imposar la Inquisició nova castellana, que estava més lligada al poder reial. El municipi barceloní i la Generalitat s’hi van oposar però no va servir de res.

La Inquisició, una de les més grans vergonyes de la Història, va perseguir judaïtzants i, més endavant, protestants.

Amb el temps, al llarg del segle XVII, s’anaren aplicant les reformes tridentines, i, sobretot, s’anà revalorant l’actitud pastoral per damunt de l’interès en el benefici del càrrec. La formació dels clergues en els seminaris, la residència entre el poble, el coneixement i la formació dels fidels, anaren retornant les coses al seu lloc normal. Fins i tot la procedència social dels bisbes s’anà obrint a totes les classes socials. En canvi, la procedència geogràfica no millorà: entre 1640 i 1715, de 46 nomenaments episcopals, 24 foren de persones no catalanes.

Les reformes s’aplicaren d’una manera més aviat lenta. Per exemple, algunes diòcesis catalanes no implantaren el seminari fins uns 30 anys després del concili. Algunes altres encara no el tenien uns 100 anys després d’aquest.

Alguns es passaren... Hi hagué bisbes que manaren als rectors que, quan rebien la confessió anual obligatòria, examinessin de catecisme el penitent, i, si no el sabia prou, no li donessin l’absolució fins que se l’hagués après.

Durant la Guerra de Separació, o dels Segadors (1640-52), els bisbes prengueren partit per la monarquia espanyola, mentre que el baix clergat i els religiosos es mantenien a favor de la revolta.

Al segle XVIII, l’entronització de la dinastia dels Borbons incidí en la relació Estat- Església, perquè aquests reis venien de França amb una mentalitat de nacionalisme religiós. En alguns aspectes fou positiu, com sotmetre l’Església a unes normes fiscals obligatòries i fixes (el cadastre), en lloc de les aportacions pactades en el marc de les Corts. Però la nova mentalitat, anomenada «regalisme», també comportava ingerències en la vida de l’Església, sobretot en el nomenament de càrrecs.

Tot això es concretà en el concordat de 1753. Des d’aquest any fins al 1798 foren nomenats 35 bisbes, dels quals 24 eren de Castella. Una altra conseqüència, tant d’aquesta intromissió com de la de la cúria papal, va ser la desaparició dels fins aleshores habituals concilis provincials i sínodes diocesans. També s’imposà, al marge del concordat, l’obligació del vistiplau reial a tot document que vingués de la cúria romana. Finalment, l’expulsió dels jesuïtes, l’any 1767 (fins al 1814). Aquest fet determinà un empobriment de l’Església de caràcter intel•lectual.

El segle XVIII fou un segle de gran creixement demogràfic i econòmic. També fou el segle de la Il•lustració. A Catalunya no mancaren bisbes il•lustrats, no sols pel seu nivell intel•lectual, sinó també per preocupacions civils, tals com el drenatge d’un port, la reconstrucció de l’aqüeducte de Tarragona o consells per l’ús del biberó amb els nens.

L’arquebisbe de Tarragona informava el 1735 de la salut de la vida religiosa popular: es resava el rosari a casa, s’acompanyava el viàtic quan se sentia la campana, s’assistia a la predicació quaresmal i a les missions, es practicaven les 40 hores, es feien pregàries especials pel carnaval i es predicava el novenari d’ànimes.

Desfermada a França la Revolució, amb les seves mesures anticlericals i amb la immigració d’eclesiàstics a Catalunya, s’anà difonent, de primer, un esperit antifrancès i antirevolucionari. En una primera guerra contra la Convenció francesa (1793), segons el cònsol francès, «els predicadors en els seus sermons demanen que agafin les armes, ja que cal que la considerin una guerra de religió».

En el marc de la Guerra d’Independència o del Francès (1808-14), l’Església catalana es mobilitzà contra les tropes franceses: demanant que s’agafessin les armes, amb la participació d’alguns clergues en les partides, amb intervenció eclesiàstica en una conspiració antifrancesa...

Quan les Corts de Cadis (1810-14) elaboraren una legislació modernitzadora i liberal, alguns bisbes catalans hi participaren (i s’inauguraren les Corts amb una missa solemne), mentre que altres redactaren una pastoral condemnant l’obra de les Corts.

CURIOSITATS I MISÈRIES DE LA HISTÒRIA DE L’ESGLÉSIA. I

Estic llegint el llibre «Història del cristianisme a Catalunya», de mossèn Joan Bada (Lleida, Pagès Editors, 2005). Hi surten tota una sèrie de curiositats que val la pena comentar.

Un document del segle IV ens mostra un rigorisme moral terrible. Aquells que han tornat a caure en pecats de sexe han de fer penitència tota la seva vida, i no poden ser acceptats en l’eucaristia, encara que sí en altres actes de pregària. Igualment els que han caigut en heretgia.

Els preveres i diaques casats poden continuar exercint el ministeri, però han de viure en celibat dins el matrimoni. Això en el cas que la seva situació fos deguda a la ignorància. Si era una situació conscientment acceptada, aleshores han de ser destituïts del ministeri.

Documents del segle VI encara mostren la situació de clergues casats, i amb l’obligació corresponent de viure en celibat dins el matrimoni. Hi ha una disposició força curiosa: si un prevere ha de visitar una dona ho ha de fer acompanyat d’un altre home, un home «recomanable per l’edat i de prestigi», com a testimoni.

Aquests documents del segle VI (de concilis provincials de la Tarraconense) també parlen del nomenament de bisbes. L’autor ho explica així: «Per a la promoció a l’episcopat, el clergat i el poble havien de presentar dos o tres candidats al metropolità i als altres bisbes, els quals, després d’un dejuni de tres dies, elegien aquell “que el Crist Senyor determini per mitjà de la sort”.» Ara bé, aquest principi electiu va durar fins al Concili XII de Toledo, de l’any 681, en què s’estableix que al bisbe de Toledo (com a primat) i al rei (el rei visigot) els correspon el nomenament de tots els bisbes del regne d’Hispània.

Sobre l’accés a la vida monàstica, diu l’autor: «... el concili II de Toledo (527) havia establert la figura d’un prepòsit de monestirs, amb l’encàrrec de tenir cura de la formació dels infants que hi portaven els pares perquè fossin monjos.» Pobres nens!

Durant els segles X-XII, les esglésies i els monestirs es construïen d’acord amb l’estil arquitectònic propi d’aquella època, el que coneixem com a romànic. Amb el pas del temps, la població creixia, les esglésies es feien petites, es tiraven a terra i se’n feien de més grans. Aquestes s’aixecaven segons l’estil de la nova època, que ja no era romànic, sinó, per exemple, gòtic. El romànic de les esglésies velles desapareixia. Però a Catalunya es donà una situació especial: a les comarques pirinenques la població no augmentà, perquè els recursos locals no donaven per a més, les esglésies no es feren petites i restaren, i han restat fins als nostres dies. Així, per aquesta circumstància, Catalunya té la mostra d’art romànic més completa del món.

Aquests mateixos segles van veure l’establiment a Catalunya del sistema feudal, que comportà una greu corrupció de l’Església, amb motiu de la confusió entre poder econòmic i eclesiàstic. Diu l’autor: «El que succeïa a Europa també passava Catalunya: a Elna, al segle X, tres membres d’una mateixa família [nobiliària] se succeïren com a bisbes, i el mateix s’esdevingué a Urgell, amb bisbes vinculats a les famílies vescomtals del Conflent i d’Ausona. D’altres vegades es donava l’acumulació de seus episcopals, d’abadies o d’ambdues coses: un cas clar és el d’Oliba [fill del comte de Cerdanya i Besalú], que fou alhora abat de Cuixà i de Ripoll i bisbe de Vic. Nombrosos documents, sobretot testaments del segle XI, testimonien aquest intervencionisme: els bisbats i els monestirs, amb els seus béns, figuren com a propietat privada dels senyors, al costat dels castells o d’altres propietats». (Que lluny quedava l’elecció popular dels bisbes!!)

Així mateix, es donava una plaga de les més terribles: la compra de càrrecs eclesiàstics, anomenada «simonia». S’arribà al punt de nomenar bisbe un noi de 16 anys. Diu l’autor: «El benefici —els béns— predominava sobre l’ofici ministerial, ser bisbe era considerat un “honor” com ser comte, i moltes vegades els comtes volien ser, i eren, els veritables amos dels bisbats.»

Hi hagué bisbes guerrers. Alguns bisbes participaren en expedicions militars: en una expedició de càstig a Còrdova l’any 950 i en les conquestes de Mallorca i de València al segle XIII.

Tanmateix hi ha una aportació lluminosa de l’Església catalana d’aquells segles. Davant la violència feudal, l’Església imposà l’anomenada «pau i treva» o «treva de Déu». Era la prohibició, sota pena d’excomunió, de cometre cap violència o de guerrejar primer els diumenges, i finalment durant un període que anava del dimecres al diumenge, i també durant l’Advent i la Quaresma.

Fins al segle XIV havia continuat existint el caràcter electiu dels bisbes, però només per part dels canonges de la catedral. Després vindria la intervenció directa de la cúria papal.

El concili IV del Laterà (1215) va decretar l’obligació de confessar-se i combregar una vegada l’any, per Pasqua. La participació en l’eucaristia, combregant, havia disminuït massivament.

Al segle XIII el papa Urbà IV va establir la festa del Corpus, que donaria lloc a una magnificent processó a Barcelona. Al segle XIV els frares dominicans van estendre el costum del rés del rosari.

En aquests segles baixmedievals (XIII-XIV), la constitució i l’afermament dels gremis artesans (organitzacions professionals de cada ofici) van anar acompanyats i facilitats per la constitució de confraries religioses, per honorar un sant, o santa, patró de cada ofici, i per realitzar una ajuda mútua en casos de necessitat.

La corrupció de l’Església oficial arribà en aquesta època a extrems inversemblants, com ara: 1) el cas dels anomenats abats «comandataris», que no eren ni clergues ni monjos, simples laics que es beneficiaven dels recursos de l’abadia; 2) el cas dels bisbes i preveres que no residien en el territori que tenien encomanat, sinó que en cobraven les rendes a distància.

Aquesta corrupció ocasionà la reacció de tota una sèrie de moviments reformadors amb el comú denominador de la pobresa viscuda en comunitat, com a contrapunt de la riquesa jeràrquica. Tals són els ordes dels franciscans i dominics (acceptats per l’Església) i els beguins, els valdesos i els càtars (condemnats). Els càtars, també anomenats albigesos, sí que eren herètics, i foren durament perseguits, amb una primera Inquisició (que comprenia la pràctica de la tortura i la mort a la foguera) i fins i tot una croada (a Occitània, el seu focus principal). Valdesos i càtars van acabar desapareixent, però la Inquisició ja va persistir.

La Pesta Negra (1348) va desfermar un moviments de por i de consciència de culpabilitat, en considerar-se que era un càstig, que s’expressà en grups de penitents flagel•lants que recorrien els pobles.

TEXTOS

DECLARACIÓ DE L'ASSEMBLEA DE MOVIMENTS SOCIALS DEL FSCAT

A Barcelona, dissabte 26 de gener de 2008

Venim dels moviments socials de les comarques de Catalunya i d'altres llocs dels Països Catalans, per a trobar-nos durant aquest primer Fòrum Social Català, atenent la convocatòria del Dia d'Acció Global, acordada al Fòrum Social Mundial de Nairobi. Som diversos i plurals, però compartim els valors i objectius reflectits en la Carta de Principis del Fòrum Social Mundial i en la Carta de l'Assemblea de Moviments Socials de Porto Alegre.

Vivim immersos en un model de vida injust, impossible de mantenir i indesitjable. El sistema patriarcal i capitalista, basat en un creixement irracional, no té en compte que els recursos del planeta són limitats. El sistema econòmic actual és, doncs, responsable del caos ecològic del planeta i de la nostra explotació sense precedents.

Volem un país on la pobresa, l'especulació i la precarietat desapareguin de les nostres vides. Exigim el manteniment i la millora de les pensions públiques. Lluitem perquè el dret a uns ingressos que permetin viure, a una ocupació estable i a un salari digne siguin una realitat i no simples declaracions dels governs de torn. Ens oposem als acomiadaments i als tancaments i deslocalitzacions d'empreses, que estan destruint el teixit productiu català.

Volem un país on les dones puguin ser lliures i iguals. Denunciem i rebutgem la violència masclista. Donem suport la campanya del moviment feminista pel dret a l'avortament lliure i gratuït i exigim que cessi la fustigació i la criminalització de les dones que han avortat.
Volem construir una societat no patriarcal, sense discriminacions i on tothom pugui desenvolupar lliurement la seva sexualitat.

Estem contra la privatització dels serveis públics. Reclamem uns serveis bàsics, com són el transport, l'aigua i l'energia, públics i de qualitat. Ens oposem a la recent llei de reforma de l’Institut Català de la Salut i a l'anunciada Llei de l'Educació de Catalunya, ja que obren les portes a la privatització de les xarxes públiques de la sanitat i de l'ensenyament. Donem suport a la campanya en defensa de l'ensenyament públic, gratuït, coeducatiu, laic i de qualitat, que comença amb la vaga del 14 de febrer.

Volem una societat que respecti els drets de la infància, i un sistema educatiu que els estimuli a construir una realitat on la llibertat i la fraternitat siguin els valors principals. Defensem els drets dels discapacitats i reclamem polítiques que impedeixin qualsevol discriminació i facilitin la seva plena integració.

Rebutgem el model de ciutat aparador que se'ns intenta imposar, en benefici d'una minoria especuladora, i defensem pobles i ciutats que garanteixin el benestar dels seus habitants, i el dret a un habitatge digne i assequible. Rebutgem el Pla Nacional de l'Habitatge, per no ser una solució al problema. Ens oposem a la privatització dels espais públics i donem suport a l'ocupació d'habitatges i locals buits. Lluitem perquè els nostres pobles i ciutats siguin espai de drets i llibertats i exigim la derogació de les ordenances del civisme.

La guerra és la conseqüència més dura de l'imperialisme i de les polítiques neoliberals. La guerra de l'Iraq, l’Afganistan i el Líban, l'ocupació de Palestina, les guerres de l'Àfrica, entre d'altres, continuen sent el major drama de la humanitat. Volem una Catalunya que rebutgi la guerra i lluiti per arribar a una pau justa en tots els conflictes bèl•lics actuals. L'abolició del deute extern, la prohibició d'exportar armes i l'ajuda internacional no condicionada són elements que, sens dubte, contribuiran a acabar amb les guerres i la fam al món.

Rebutgem les successives rebaixes impositives a les empreses i rendes del capital, que carreguen el pes fiscal sobre el consum i les rendes del treball, i defensem els impostos directes, que incideixin sobre els més rics. També denunciem la lacra que sobre el sistema impositiu i la humanitat suposen els paradisos fiscals.

Lluitem contra el racisme i la xenofòbia. Defensem els drets dels immigrants, el dret a la lliure circulació i a la ciutadania de residència. Ens oposem a l'expulsió d'immigrants i als centres d'internament, i també a la criminalització de les persones per motiu del seu origen.

En gran part, el nostre model de vida es basa en l'explotació dels recursos energètics fòssils i finits com el petroli, el gas, el carbó i l'urani, que cada cop més estan i estaran en declivi. Tard o d’hora, doncs, haurem d’aprendre a viure amb una nova cultura de l'energia, perquè tota la tecnologia del món no podrà aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes.

Volem assegurar el futur de l’agricultura, lliure de transgènics i que garanteixi la nostra sobirania alimentària, enfront de les multinacionals, que controlen la producció, la distribució i la venda de la major part dels aliments que consumim. Rebutgem les polítiques que afavoreixen els agrocombustibles, pels seus efectes negatius sobre milions de persones, ja que redueixen i encareixen els aliments bàsics.

Rebutgem la retallada de les llibertats i la vulneració dels drets humans que, amb el pretext de la lluita contra el terrorisme, estem patint. Reclamem la derogació de la Llei de partits polítics. Denunciem la repressió i la criminalització dels moviments socials que s'oposen a les polítiques neoliberals, que els últims mesos han patit especialment els treballadors en lluita, el moviment okupa i els activistes contra la monarquia.

Volem que es respecti el dret dels Països Catalans i la resta de pobles del món a exercir el dret democràtic a l'autodeterminació.

Rebutgem el model de construcció europeu i denunciem que l'Acord de Lisboa estigui imposant, de forma antidemocràtica, les mateixes polítiques neoliberals rebutjades per molts ciutadans i ciutadanes en els referèndums que es van celebrar sobre el projecte de Constitució Europea.

Lluitem contra un sistema econòmic basat en l’explotació, que ens condemna a la precarietat. Volem deixar de viure explotats per un sistema que sembla que no té cares, però que sabem clarament que no és producte d'una mà invisible.

Hem de trencar el consens neoliberal de la classe política, els poders econòmics i els grans mitjans de comunicació, que intenten imposar un pensament únic, que defensa la inevitabilitat del sistema actual i nega que un altre món és possible.

Des de l'Assemblea de Moviments Socials catalans, cridem a donar suport a les jornades de lluita convocades internacionalment:
8 de Març – Dia de la Dona Treballadora
15 de març – Ara, com fa 5 anys.... NO a la guerra!
1 de Maig – Pels drets socials i laborals i contra la precarietat

També fem una crida a participar activament en totes les campanyes i mobilitzacions que, fruit dels treballs i debats desenvolupats en el Fòrum Social Català, figuren en l'agenda dels moviments socials.

OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT DEL MIL·LENNI PROCLAMATS PER LES NACIONS UNIDES

Objectiu 1 Eradicar la pobresa extrema i la fam
Objectiu 2 Aconseguir l'ensenyament primari universal
Objectiu 3 Promoure la igualtat entre els sexes i l'autonomia de la dona
Objectiu 4 Reduir la mortalitat infantil
Objectiu 5 Millorar la salut materna
Objectiu 6 Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties
Objectiu 7 Garantir la sostenibilitat del medi ambient
Objectiu 8 Fomentar una associació mundial per al desenvolu-pament

LA BONA INFORMACIÓ

ÉS UN DRET BÀSIC