LA BONA
INFORMACIÓ
ÉS UN DRET
BÀSIC |
|
Pàgina d'Antoni
Ferret |
Si avui som crítics davant tot el que ens
envolta,
i molt especialment davant els poders,
potser el dia de demà tindrem una societat millor;
si
no, malament rai. |
|
|
Última actualització: 15-3-2010
CONTINGUT
Informació
¿Ejecución de niños afganos esposados?
¿Es creíble Human Rights Watch cuando habla de Cuba?
La cocaína de las FARC...
Articles propis
Jubilació als 65 anys... o als 63
Crist fou un radical
Crist i les dones
Crist i els pecadors i pecadores
Crist i els pobres
No volem la independència
La Santíssima Trinitat, explicada
Una Església no jeràrquica
La despesa pública
L'Estat federal
Sí a l'augment d'impostos
Textos
Bona encíclica social, però mancada
Objectius
del Mil·lenni
INFORMACIÓ
|
|
CONVOCATÒRIES
¿EJECUCIÓN
DE NIÑOS AFGANOS ESPOSADOS?
¡No pasa nada! La prensa de EE.UU. lo oculta
Dave Lindorff
CounterPunch
Traducido del inglés
para Rebelión por Germán Leyens
Cuando el teniente de la Compañía
Charlie, William Calley, ordenó y alentó a sus
hombres para que violaran, mutilaran y masacraran a más
de 400 hombres, mujeres y niños en My Lai en Vietnam
en 1968, hubo por lo menos cuatro estadounidenses que trataron
de detenerlo o llevarlo a él y a oficiales superiores
ante la justicia. Uno fue el piloto de helicóptero Hugh
Thompson Jr., quien evacuó a algunas de las víctimas
heridas, y quien colocó su nave entre un grupo de vietnamitas
y los hombres de Calley, y ordenó a su artillero que
abriera fuego contra los soldados estadounidenses si disparaban
contra más gente. Otro fue Ron Ridenhour, que supo de
la masacre e inició una investigación privada,
y terminó por informar sobre el crimen al Pentágono
y al Congreso. Uno más fue Michael Bernhardt, un soldado
en la Compañía Charlie que la presenció
y le contó todo a Ridenhour. Y otro fue el periodista
Seymour Hersh, que publicó la historia en los medios
de EE.UU.
La actual guerra en Afganistán
también tiene sus masacres de My Lai. Las tiene casi
todas las semanas, cuando aviones de EE.UU. bombardean fiestas
de matrimonio, o casas “sospechosas” de albergar
terroristas que resulta que sólo servían de refugio
a civiles. Pero estos My Lai son todos etiquetados convenientemente
como accidentes. Son archivados y olvidados como el inevitable
“daño colateral” de la guerra. Hubo, sin
embargo, una masacre reciente que no fue un error –una
masacre que, aunque sólo afectó a menos de una
docena de personas, tiene el mismo hedor de My Lai. Fue el asesinato
al estilo de una ejecución de ocho estudiantes esposados,
de entre 11 y 18 años, y de un niño pastor vecino
de 12 años que estaba de visita, en la provincia Kunar,
el 26 de diciembre.
Desgraciadamente, ningún
soldado de principios, con una conciencia como el piloto Hugh
Thompson trató de salvar a esos niños. Ningún
observador tuvo el valor de Michael Bernhardt para informar
sobre lo que había visto. Ningún Ron Ridenhour
entre los otros soldados de EE.UU. en Afganistán ha investigado
esta atrocidad o ha informado al Congreso. Y ningún periodista
estadounidense ha investigado este crimen de guerra como Seymour
Hersh investigó My Lai.
Hay un Seymour Hersh para la
masacre de Kunar, pero es un británico. Mientras los
periodistas estadounidenses como los anónimos drones
periodísticos que escribieron el informe del 29 de diciembre
de CNN sobre el incidente http://www.cnn.com/2009/WORLD/asiapcf/12/29/afghanistan.deaths/index.html)
aceptaron como real la historia de encubrimiento inicial del
Pentágono –que los muertos formaban parte de un
grupo secreto de terroristas-, Jerome Starkey, un periodista
en Afganistán del Times de Londres y del Scotsman, habló
con otras fuentes –el director de la escuela de los niños
muertos, otros residentes locales, y funcionarios del gobierno
afgano– y descubrió la verdad real sobre un atroz
crimen de guerra –la ejecución de niños
esposados-. Y mientras unos pocos medios noticiosos en EE.UU.
como el New York Times mencionaron que existían algunas
afirmaciones de que los muertos eran niños, no fabricantes
de bombas, ninguno, incluida CNN, que había aceptado
y publicado las mentiras del Pentágono sin cuestionarlas,
se dio la molestia de publicar la actualización de la
noticia cuando, el 24 de febrero, los militares de EE.UU. admitieron
que efectivamente se trataba de estudiantes inocentes. Tampoco
alguna organización noticiosa corporativa de EE.UU. mencionó
que los muertos estaban esposados cuando los mataron.
Starkey informó sobre
la admisión incriminadora del gobierno de EE.UU. No obstante
todavía los medios de EE.UU. se mantienen silenciosos
como una tumba.
Bajo las Convenciones de Ginebra,
es un crimen de guerra ejecutar a un cautivo. Pero en Kunar,
el 26 de diciembre, fuerzas dirigidas por EE.UU., o tal vez
soldados estadounidenses o mercenarios contratados por EE.UU.,
ejecutaron a sangre fría a ocho prisioneros esposados.
Es un crimen de guerra matar a niños menores de 15 años,
pero en este incidente un niño de 11 y otro de 12 años
fueron esposados como combatientes, capturados y ejecutados.
Otros dos de los muertos tenían 12 años, y un
tercero tenía 15.
Llamé a la oficina del
secretario de defensa para preguntar si se estaba realizando
alguna investigación de este crimen o si se planeaba
realizar una, y se me dijo que enviara una solicitud escrita,
lo que hice. Hasta la fecha no he tenido respuesta. La maquinaria
de relaciones públicas del Pentágono pretendió
por teléfono que ni siquiera sabía de qué
incidente estaba hablando, pero sin su “ayuda” he
llegado a saber que lo que los militares de EE.UU. han hecho
–lo que no constituye una sorpresa– es transferir
el problema dejando toda investigación a la Fuerza Internacional
de Ayuda de la Seguridad (ISAF) – un nombre decorativo
para la fuerza de la OTAN dirigida por EE.UU. que combate a
los talibanes en Afganistán. Es una artimaña hábil.
La ISAF no es más una genuina entidad de coalición
que lo que fue la Coalición de los Dispuestos de George
Bush en la Guerra de Iraq, pero este subterfugio imposibilita
la investigación legislativa del evento, ya que el Congreso
no posee autoridad para imponer el testimonio de la OTAN o de
ISAF como lo podría hacer con el Pentágono. Una
fuente del Comité de Servicios Armados del Senado confirma
que la ISAF está investigando, y que el comité
ha solicitado una “información” –lo
que quiere decir que nada sería bajo juramento–
una vez que la investigación haya sido completada, pero
no retenga el aliento o espere algo dramático.
También tomé
contacto con la oficina de prensa del Comité de Servicios
Armados de la Cámara para ver si se había planificado
alguna audiencia sobre este crimen. La respuesta es no, aunque
la encargada de prensa me pidió que le enviara detalles
del incidente (No es una buena señal de que miembros
y personal de la Cámara estén prestando mucha
atención – los asesinatos llevaron a manifestaciones
estudiantiles en todo el país en Afganistán, a
una protesta formal de la oficina del presidente Hamid Karzai,
y a una investigación del gobierno afgano, que concluyó
que estudiantes inocentes habían sido esposados y ejecutados,
y sin duda contribuyó a un llamado del gobierno afgano
para que se procese y ejecute a soldados estadounidenses que
maten a civiles afganos.)
Todavía queda tiempo
para que gente de conciencia se levante en medio de esta aventura
imperial que ahora puede llamarse adecuadamente la Guerra de
Obama en Afganistán. Muchos hombres y mujeres en uniforme
en Afganistán saben que nueve niños afganos fueron
capturados y asesinados a manos de EE.UU. en diciembre pasado
en Kunar. Probablemente también existe gente que estuvo
implicada en la planificación y realización de
esa operación criminal que se siente asqueada por lo
sucedido. Pero esa gente hasta ahora se calla la boca, sea por
miedo, o simplemente por no saber hacia dónde volverse.
(Nota: si usted tiene información puede ponerse en contacto
conmigo). Hay también numerosos periodistas en Afganistán
y en Washington que podrían estar investigando esta historia.
No lo hacen. No me preguntéis por qué. Preguntad
tal vez a sus editores.
……………
Dave Lindorff es un periodista del área de Filadelfia.
Su trabajo se puede encontrar en www.thiscantbehappening.net.
Para contactos:
dlindorff@yahoo.com.
Fuente: http://www.counterpunch.org/lindorff03042010.html
¿ES CREÍBLE
HUMAN RIGHTS WATCH CUANDO HABLA DE CUBA?
Tim Anderson
Monthly Review
Traducido para Rebelión
por S. Seguí
A finales de 2009, la organización
Human Rights Watch (HRW), con razón social en Nueva York,
publicó un informe titulado «Un nuevo Castro, la
misma Cuba». Basándose en el testimonio de ex presos,
el informe condenaba de manera sistemática al gobierno
cubano, calificándolo de tiránico y acusándolo
de utilizar “su maquinaria represiva, leyes draconianas
y juicios arbitrarios para encarcelar a decenas de personas
que osaron ejercer sus libertades fundamentales”.
El grupo afirma que entrevistó
a 40 prisioneros políticos y que analizó las leyes
extraordinarias que permiten que los cubanos puedan ser encarcelados
simplemente por expresar opiniones críticas de su sistema
socialista.
A primera vista, se nos podría
perdonar por pensar que Cuba es uno de los peores violadores
de los derechos humanos en las Américas. Sin embargo,
la más somera reflexión podría llevar a
cuestionar tales declaraciones procedentes de los EE.UU., un
país con miles de prisioneros mantenidos en una red internacional
de cárceles secretas, muchos de ellos sometidos a regímenes
de tortura.
¿Es creíble este
informe crítico sobre Cuba? ¿A quién representa
Human Rights Watch?
La respuesta a la última
pregunta es un poco más difícil que en el caso
de otras organizaciones como la National Endowment for Democracy
(NED), establecida por el gobierno de los EE.UU., o incluso
Reporteros sin Fronteras (RSF), con sede en Francia y financiada
directamente por el Departamento de Estado usamericano en algunas
de sus campañas contra Cuba. A la manera de los “periodistas
empotrados” que viajan con las tropas de EE.UU. en todo
el mundo, la NED y RSF pueden ser considerados “vigilantes
empotrados” que contribuyen a legitimar o deslegitimar
determinados gobiernos en función de la política
de EE.UU.
Human Rights Watch, sin embargo,
no está financiada por el gobierno de los EE.UU., si
bien obtiene la mayor parte de sus fondos de una serie de fundaciones
usamericanas a su vez financiadas por muchas de las mayores
corporaciones de este país. Estas fundaciones, privadas
y adineradas, suelen vincular sus contribuciones a proyectos
específicos. Así, por ejemplo, los informes de
HRW sobre Oriente Próximo a menudo se basan en informes
de fundaciones pro israelíes y reciben financiación
de las mismas. Otros grupos piden un enfoque sobre los derechos
de la mujer o el VIH/SIDA. Más del 90% de los 100 millones
de dólares del presupuesto de HRW para 2009 estuvo “limitado”
de esta manera. En otras palabras, HRW ofrece una selección
de asuntos privatizada y realizada en EE.UU. que sirve a los
intereses de los ricos.
La coordinación de todos
estos intereses se ilustra con toda claridad por medio del nuevo
presidente de HRW, James F. Hoge, Jr., editor y periodista,
redactor jefe de la publicación Foreign Affairs, de 1992
a 2009, y miembro prominente del patrocinador de la misma, el
Council on Foreign Relations (CFR), ubicado en Nueva York. El
CFR, considerado como el más influyente think tank de
la política exterior de los EE.UU., incluye gran parte
de la elite empresarial usamericana (entre otros los bancos
y los medios de comunicación), así como líderes
pasados y presentes de los dos grandes partidos. Ex secretarios
de Estado como Henry Kissinger y Condoleezza Rice, y el actual
secretario de Defensa Robert Gates, son miembros del CFR. Su
lista de miembros es realmente un Quién es quién
de las elites usamericanas.
El consejo directivo de HRW
está igualmente dominado por la elite corporativa de
EE.UU., como la banca y los grandes medios de comunicación,
y algunos académicos, aunque no por funcionarios del
gobierno. El consejo directivo incluye al ex ministro de Asuntos
Exteriores mexicano Jorge Castañeda (académico
que una vez fue marxista reconvertido en político de
derecha), mientras que el abogado de origen chileno José
Miguel Vivanco es director de la División de las Américas
de HRW.
Vivanco ha sido objeto de una
gran controversia en América Latina a causa de sus ataques
contra Venezuela y Cuba. Si HRW a veces parecía actuar
con cierta independencia de la política exterior de EE.UU.,
por ejemplo cuando apoyó la “guerra contra el terrorismo”
pero criticó las operaciones de este país en Iraq,
éste no ha sido el caso en América Latina, donde
el grupo ha seguido al pie de la letra la línea de Washington.
De todos los informes de Human
Rights Watch sobre América Latina de los últimos
años, los únicos gobiernos a los que se les ha
hecho estas críticas sistemáticas son los de Venezuela
y Cuba. Otros informes, sobre Brasil, Honduras y México,
han tratado de cuestiones mucho más concretas, como la
violencia de la policía, los derechos de los transexuales
o la justicia militar. Cuando se trata de Colombia, HRW ha publicado
informes sobre el uso de minas terrestres y sobre las “mafias
paramilitares”. Este último informe de hecho recoge
que Colombia tiene un más alto nivel de violencia “que
casi ningún otro país en el hemisferio occidental.”
En realidad, Colombia está por delante de cualquier otro
país latinoamericano en número de asesinatos de
sindicalistas, periodistas, abogados y personas corrientes.
Los militares colombianos y sus aliados de las milicias de extrema
derecha han sido responsables de la mayor parte de estas masacres
y sin embargo HRW culpa a la guerrilla de izquierda y a las
milicias de derecha por igual, sin implicar al régimen
de Álvaro Uribe, el mayor receptor ayuda usamericana
en América Latina.
Parcialidad en los
informes
Por otra parte, el informe
del grupo de diciembre de 2008 sobre Venezuela, titulado Una
década de Chávez, tuvo una motivación política
clara. Según Vivanco, fue escrito “porque queríamos
demostrar al mundo que Venezuela no es un modelo para nadie”.
Dicho informe fue duramente criticado por más de un centenar
de académicos por no cumplir “ni siquiera los estándares
mínimos en materia de calidad académica, imparcialidad,
exactitud o credibilidad.” Más que un informe detallado
sobre los derechos humanos era un intento de desacreditar a
un gobierno, principalmente sobre la base de las acusaciones
de “discriminación política” en el
empleo y el poder judicial. La evidencia era escasa y el enfoque
en absoluto sistemático. HRW rechazó estas críticas.
El reciente informe sobre Cuba
(Un nuevo Castro, la misma Cuba) es un intento de poner en la
picota todo un sistema social basándose en algunas anécdotas.
Al igual que desde hace algunos años, EE.UU. ha centrado
su enfoque sobre derechos humanos en Cuba las pocas docenas
de personas detenidas y encarceladas por lo que HRW considera
que es simplemente la defensa de sus derechos básicos.
El gobierno cubano dice que la mayoría de estas personas
aceptaban dinero proveniente de los programas de EE.UU. para
derrocar el sistema social cubano. HRW ignora el derecho de
Cuba a protegerse de los programas intervencionistas de Washington.
Con respecto a los 40 ex presos
que afirma haber entrevistado en Cuba, HRW llama la atención
sobre lo que denomina una ley:
“… que permite
al Estado encarcelar a personas antes de que hayan cometido
un delito, bajo la sospecha de que pudieran cometer un delito
en el futuro… Esta disposición de “peligrosidad”
[se refiere] a cualquier conducta que contradiga las normas
socialistas. Es la más orwelliana de las leyes de Cuba
y refleja la esencia de la mentalidad represiva del gobierno
cubano.”
Otras leyes se han utilizado,
afirma, para:
“… tipificar como
delito el ejercicio de libertades fundamentales, en particular
leyes que penalizan el desacato, la insubordinación,
y las acciones contra la independencia del Estado. En efecto,
el artículo 62 de la Constitución cubana prohibe
el ejercicio de cualquier derecho básico que sea contrario
a “los fines del Estado socialista”.
HRW también afirma que
en enero de 2009 algunos jóvenes de la zona oriental
de Cuba fueron acusados de “peligrosidad” simplemente
por estar desempleados. Se decía que uno de ellos había
sido encarcelado durante dos años, sólo por estar
desempleado. HRW señala que Cuba vincula algunas detenciones
a “una política usamericana destinada a derrocar
al gobierno de Castro... Sin embargo, en las decenas de casos
que Human Rights Watch examinó para la elaboración
de este informe, esta afirmación no se sostiene.
Examen de algunos de los aspectos
jurídicos y prácticos de estas afirmaciones.
En primer lugar, el artículo
62 de la Constitución cubana dice textualmente que “Ninguna
de las libertades reconocidas a los ciudadanos puede ser ejercida
contra lo establecido en la Constitución y las leyes,
ni contra la existencia y fines del Estado socialista, ni contra
la decisión del pueblo cubano de construir el socialismo
y el comunismo. La infracción de este principio es punible.”
Eso no es lo mismo que “prohibir el ejercicio de cualquier
derecho básico que vaya en contra de 'los fines del Estado
socialista’. La disidencia no es lo mismo que atacar el
orden constitucional.
Legalmente, hay ciertamente
el principio de “peligrosidad social” en la legislación
cubana, pero se trata de un concepto que tipifica las infracciones
penales y de otro tipo. Por ejemplo, la peligrosidad social
puede agravar un “acto” que sea un delito en virtud
de la legislación laboral (Ley 176). Por el contrario,
en el Código Penal (art. 14) la ausencia de “peligrosidad
social” puede mitigar la pena por un delito. El “estado
peligroso”, definido por el Código Penal (art.
72) tipifica también una serie de conductas antisociales,
como la embriaguez.
En otras palabras, el enfoque
de Human Rights Watch sobre “peligrosidad” es un
montaje. No hay delito sustantivo de “peligrosidad”.
Es un calificativo a la conducta real. Asimismo, el hecho de
estar desempleado en Cuba no constituye ningún tipo de
delito; es sencillamente absurdo.
Los “disidentes”
Sin embargo, en el caso de
los famosos “disidentes” –entre los que se
incluyen muchos de los calificados de periodistas independientes
y defensores de derechos humanos, financiados por el Departamento
de Estado de EE.UU. y los programas de USAID para promover una
“transición” en Cuba— la posesión
de grandes cantidades de dinero, en una situación de
desempleo, puede constituir una prueba de delito.
Por ejemplo, el “disidente”
Oscar Espinosa Chepe estaba en paro desde hacía diez
años en el momento de su detención en marzo de
2003; sin embargo, tenía más de 7.000 dólares
escondidos en el forro de su traje. Ese dinero podía
haber estado en el banco junto con sus otros ahorros, pero lo
había conseguido recientemente de un grupo vinculado
a Estados Unidos. Del mismo modo, Raúl Rivero, Héctor
Palacios, Osvaldo Alfonso Valdés y otros fueron acusados
porque había pruebas (entre otras, recibos) de que habían
recibido dinero de los programas de EE.UU. destinados a derrocar
la Constitución cubana. El informe de HRW hace caso omiso
de esta evidencia.
Los mismos grupos de Miami
que enviaron el dinero a estos cubanos (aunque la mayor parte
del dinero del gobierno usamericano se queda en Miami, lo que
provoca conflictos dentro de estos grupos) eran los que habían
organizado los atentados de los hoteles turísticos en
Cuba en la década de 1990. No es sorprendente que las
autoridades cubanas sean intolerantes ante este terrorismo.
Las detenciones de marzo de 2003 fueron provocadas por los temores
de Cuba de que el régimen de Bush pudiera organizar una
invasión al estilo de Iraq haciendo uso de estos agentes
pagados.
Tras el informe sobre el Nuevo
Castro, HRW mantuvo su campaña en favor de los “disidentes”
financiados por Estados Unidos. En enero de 2010 ha exigido
que el gobierno cubano “ponga fin de inmediato al hostigamiento
del invidente y defensor de los derechos humanos Juan Carlos
González Leiva, líder del Consejo de Relatores
de Derechos Humanos”. González Leiva encabeza el
capítulo de Camagüey de la Fundación Cubana
de Derechos Humanos, un organismo que ha sido financiado por
Washington a través de Miami por lo menos durante diez
años.
Una parte de la ayuda usamericana
a los agentes cubanos pasa por alto a los cubanos de Miami.
El gobierno de EE.UU. apoya directamente a los “periodistas
independientes”, sobre los que tanto Reporteros Sin Fronteras
(RSF) como Human Rights Watch manifiestan su santa indignación.
La Sección de Intereses de EE.UU. en La Habana (la embajada
usamericana de facto) imprime directamente la Revista de Cuba
de la Marquez Sterling Journalist Society, mientras que la revista
El Disidente se edita en Puerto Rico pero se distribuye a través
de la citada Sección de Intereses.
Esta información se
publica con cierto detalle en Cuba, pero es apenas mencionada
por HRW, o en cualquier otro informe EE.UU. Dado que el “consenso
usamericano” ha descalificado de manera efectiva el sistema
cubano en su totalidad, no es preciso tener en cuenta este pequeño
detalle. Sin embargo, no puede haber ninguna duda de que los
países independientes tienen derecho a la autodefensa
ante la subversión y el terrorismo usamericanos.
HRW no condena el bloqueo
de EE.UU.
HRW afirma que los 50 años
de bloqueo económico de los EE.UU. sobre Cuba han sido
un fracaso, sin embargo, a diferencia de los 187 países
que votaron en la ONU en contra del bloqueo en 2009, este grupo
con sede en Nueva York no lo condena como una violación
de los Derechos Humanos.
Por el contrario, HRW afirma
que Cuba utiliza el bloqueo como un pretexto para la represión.
Propone un nuevo programa contra Cuba en el que Europa y América
Latina se unan a Washington para exigir “la liberación
incondicional de todos los presos políticos”, incluyendo
“los 53 disidentes aún en prisión desde
la oleada represiva de 2003.” Si estas demandas no logran
su fin, entonces estos países, incluido EE.UU., “deben
ser capaces de elegir individualmente si procede o no imponer
sus propias restricciones sobre Cuba.” De hecho, EE.UU.
es el único país que impone tales sanciones contra
Cuba.
Este tipo de intervención
con el pretexto de los derechos humanos es coherente con la
política exterior de EE.UU. en América Latina.
La eliminación de regímenes independientes molestos
ha sido una práctica ad nauseam durante todo el siglo
americano y fue siempre apoyada por la elite corporativa de
EE.UU. Las campañas de deslegitimación siempre
han precedido el “cambio de régimen”, por
ejemplo, en Guatemala y Chile. Human Rights Watch, al parecer,
no ve un abuso de los derechos humanos en dichas intervenciones.
Compartiendo mesa con
agentes de la CIA
José Miguel Vivanco
ha formado parte de paneles con Caleb McCarry, designado por
el gobierno de Bush como “administrador de la transición
hacia una Cuba libre”, sin decir una sola palabra acerca
del terrible abuso de los derechos humanos implícito
en el hecho de que un país pretenda organizar la “transición
política” de otro. En este aspecto, HRW tiene que
hacer sus deberes en lo relativo al artículo 1 del Pacto
Internacional de Derechos Civiles y Políticos, que establece:
“Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación.”
Vivanco también ha hablado
en paneles en los que formaban parte ex agentes de la CIA como
Frank Calzón y Carlos Montaner, personas que han organizado
personalmente ataques terroristas contra Cuba. En ningún
momento se sentó para condenarlos por estos ataques,
sino más bien estuvo de acuerdo con ellos sobre el apoyo
a los disidentes respaldados por Estados Unidos. Así
de flexibles son sus posiciones.
Como recompensa por sus servicios,
en junio de 2009 Vivanco recibió un premio del National
Endowment for Democracy por su trabajo titulado “La democracia
en Cuba”, con lo que quedó claro su vínculo
con el gobierno de EE.UU.
Las campañas de propaganda
de EE.UU. contra Cuba no han disminuido en medio siglo, y HRW
es sólo uno de los colaboradores más recientes.
Respondiendo a las quejas de EE.UU. sobre los “derechos
humanos y la libertad”, un hastiado diplomático
cubano respondió “Por supuesto, EE.UU. tiene una
larga historia en esta materia, con los Batista, Somoza, Trujillo,
Duvalier, Pinochet, Videla”, en referencia al respaldo
de Estados Unidos a los dictadores de Cuba, Nicaragua, República
Dominicana, Haití, Chile y Argentina.
Todos los presos con quienes
habló Human Rights Watch habían sido liberados.
Uno se pregunta qué hubiera dicho en su informe HRW de
haber descubierto una prisión secreta cubana donde cientos
de personas estuvieran detenidas sin cargos, fueran torturadas
y ubicadas fuera del alcance de cualquier sistema jurídico.
En el caso de estos prisioneros
–retenidos por los militares de EE.UU. en la Cuba ocupada,
en Guantánamo-- HRW escribió (en enero de 2010)
que el presidente Barack Obama debe “renovar su compromiso”
para cerrar la prisión. No hay condena del “abusivo”
régimen de Washington por esta maquinaria represiva.
Pero, ¿por qué deberíamos esperar tal sinceridad
y la autocrítica de la elite de EE.UU.?
La lección que nos enseña
el informe de derechos humanos de Human Rights Watch sobre Cuba
es que nada nos tiene que enseñar sobre la pequeña
isla del Caribe –ya sea en sus debilidades o fortaleza–
una sedicente organización de derechos humanos que representa
a la elite corporativa y de política exterior usamericana.
N.B. Algunos detalles de los
cargos contra los “disidentes” arrestados en marzo
de 2003 se publicaron en su momento por el Ministerio de Relaciones
Exteriores de Cuba (MINREX) y permanecen en línea. Para
más detalles véase el libro, publicado en 2003,
Los disidentes, de los periodistas cubanos Luis Báez
y Rosa Miriam Elizalde. El periodista franco-canadiense Jean-Guy
Allard, el académico francés Salim Lamrani y la
periodista usamericana Diana Barahona han escrito numerosos
artículos sobre la financiación por Estados Unidos
de estas organizaciones (en su mayoría con sede en Miami,
pero también con sede en París: Reporteros sin
Fronteras) que colaboran con el gobierno de EE.UU. contra Cuba.
Los financiadores de HRW aparecen en los informes anuales de
esta organización, y la financiación vinculada
figura a menudo en sus informes del país.
Tim Anderson es profesor de
economía política en la Universidad de Sydney
(Australia).
“LA COCAÍNA
DE LAS FARC”… UNA FALSIMEDIA QUE ESCONDE OTRA REALIDAD…
Miguel Suárez
Rebelión
En días pasados se conoció
la noticia de que dos miembros de la armada de la oligarquía
colombiana habían sido descubiertos cuando participaban
en el envío, en un buque de la armada, de nada más
y nada menos que de 9 toneladas de cocaína hacia los
Estados Unidos y Europa.
Enseguida, en los medios de
desinformación de la oligarquía colombiana, apareció
la noticia de que “según informantes”(que
nadie conoce), Germán Briceño, comandante guerrillero
conocido como "Grannobles", hermano del también
guerrillero “Mono Jojoy”, se dedicaba desde Venezuela
a coordinar envíos de narcotráfico a Estados Unidos.
Pretendían tapar con
las FARC y su desinformación los reiterado nexos del
ejército de la oligarquía colombiana con el narcotráfico.
En noviembre del 2009, Tras
un accidente de tránsito en la vía Bogotá-Villavicencio,
un camión del ejército de la mafia que gobierna
a Colombia se volcó: se descubrió que este transportada
insumos químicos para la elaboración de cocaína.
Del accidente quedó
un soldado herido y sus compañeros huyeron del sitio
en otro camión. El hecho puso de nuevo sobre el tapete
como es la “lucha” del ejército de ocupación
y sus amos los yanquis contra la producción de cocaína.
“¡Las FARC!”…
acostumbran a gritar cada vez que ocurre un hecho de estos,
pretendiendo desviar la atención. La “lucha contra
el tráfico de drogas” es el Caballo de Troya del
imperialismo para justificar su injerencia en los asuntos internos
de otros países y para la anexión de Colombia;
“lucha” en la que son socios de un hombre, sindicado
por ellos mismos como el narcotraficante numero 82.
Habitualmente a través
de sus medios de desinformación nos relatan historietas
bobas, donde descubren a soldados de ese mismo ejército
al servicio del narcotráfico, transportando insumos para
producir cocaína, pero según ellos, la cocaína
que decomisan o la que los narcotraficantes les entregan para
sus “positivos”, son de las FARC-EP.
La historia de narcotráfico
del ejercito de los narcotraficantes no es buena, es de vieja
data, pero así y todo, tratan de posicionar la idea de
que los narcotraficantes son los guerrilleros. Las historias
de soldados descubiertos traficando cocaína es bien larga,
como también la es la Uribe y su entorno.
Debemos recordar una vez más,
que el padre de Álvaro Uribe, Alberto Uribe Sierra, hasta
su muerte tuvo nexos con el narcoparamilitarismo y que fue solicitado
en extradición por el imperio en 1982 bajo cargos de
narcotráfico.
Varios ministros de guerra
de la oligarquía colombiana han sido descubiertos: comprometidos
con el narcotráfico. Uno de ellos, fue el general Miguel
Vega Uribe quien está casado con una hija de Escrucería
Delgado, un congresista de la oligarquía colombiana quien
fue condenado por narcotráfico en Carolina del Norte,
Estados Unidos.
El otro ministro de guerra
afectado con un escándalo similar, fue el general Luis
Carlos Camacho Leyva, cuyo hermano, Roberto, cayó preso
con cocaína a bordo de un avión de Satena, empresa
oficial, adscrita al Ministerio de guerra, donde era el único
pasajero y que venía de Leticia.
El ministro de guerra Jorge
Alberto Uribe, insignia del Plan Patriota y de la moral castrense,
estuvo incurso en un escándalo cuyo detonante fue una
publicación del diario estadounidense Nuevo Herald. Jorge
Alberto Uribe, apareció visitando conyugalmente a Dora
Adriana Alzate en una cárcel de Medellín.
La mujer, declaró en
una indagatoria que hacía 18 años mantenía
una relación sentimental con un gran empresario a quien
posteriormente identificó como Jorge Alberto Uribe.
Alzate fue arrestada en el
aeropuerto internacional "José María Córdoba"
de Medellín el primero de febrero del 2.003, cuando se
disponía a viajar a Miami, donde residía. Llevaba
1.750 gramos de heroína.
El hermano del General Oscar
Naranjo, Juan David Naranjo, está preso en Alemania por
narcotraficante; asimismo el flamante ministro del interior
y la injusticia Fabio Valencia Cossio, tiene a su hermano, Guillermo
Valencia, preso por el mismo delito.
Así y todo, todos ellos,
en medio de narcotraficantes, con sus familiares y hasta la
moza trabajando en la muy rentable profesión de narcotraficante,
juran y perjuran que luchan contra el narcotráfico y
gritan que los narcotraficantes son los guerrilleros.
Hace más de dos años,
el 7 de agosto de 2007 en Brasil, fue capturado Juan Carlos
Ramírez Abadía, alias Chupeta. De quien se dijo
era otro Pablo Escobar.
Hoy están circulando
informes extraídos de su computador que muestran que
un grupo de detectives del DAS, policías, militares y
funcionarios judiciales, estaban en la nómina del capo.
El computador del capo de capos
(que fue presentado a los medios de desinformación en
Colombia), contiene una larga lista de involucrados en el narcotráfico,
entre los cuales están los denominados como “héroes
de la patria”, los que según la propaganda oficial,
luchan contra el narcotráfico.
Están registrados los
precios que cobran los “héroes de la patria”:Treinta
millones de pesos por 'levantar' un retén para dejar
pasar un cargamento de droga. “50 millones por el “cuadre”
con un fiscal para tumbar un proceso”. Seis millones mensuales
por alertar sobre movimientos u operaciones.
Setenta mil dólares
por mover una corbeta. Quinientos dólares para los “regalos
de Navidad a los amigos de inteligencia”.
Mensualmente desembolsaba 10
millones de pesos a un ingeniero de una empresa de telefonía
celular para que le advirtiera si sus teléfonos estaban
siendo intervenidos y para que le 'chuzara' y le pasara los
datos de números que el capo necesitaba.
En su nómina tenía
funcionarios del Instituto Geográfico Agustín
Codazzi quienes, por ocho millones de pesos mensuales, le avisaban
cuándo los policías o fiscales solicitaban a esa
entidad información para realizar allanamientos de predios
que pertenecieran al capo o de alguien de su organización.
Ni los periodistas se salvaron:
“Parar noticia periódico y recuperar videos”.
Por estos dos favores 'Chupeta' pagó 7.000 y 10.000 dólares,
respectivamente. Aunque no era nada económico, ya que
mensualmente el pago de sobornos costaba en promedio 8.000 millones
de pesos”.
Son algunas de las cifras que
se dicen, durante años pagó el narcotraficante
a decenas de “honorables” funcionarios estatales
por su colaboración.
Así y todo, todos ellos,
en medio de narcotraficantes, con sus familiares y hasta la
moza trabajando en la muy rentable profesión de narcotraficante,
juran y perjuran que luchan contra el narcotráfico y
gritan que los narcotraficantes son los guerrilleros.
"Rafael García,
el ex directivo del DAS, condenado por la infiltración
paramilitar de la entidad, que él mismo denunció,
y que está bajo la directa dirección de Álvaro
Uribe Vélez, entregó una declaración a
policías de Estados Unidos en la que asegura que usando
el DAS, Jorge Noguera y él hicieron envíos de
cocaína a Estados Unidos y a otros países…
García también asegura, en el documento, que el
Presidente Uribe conocía y aprobaba las relaciones del
DAS con grupos paramilitares…
Rafael García, ex jefe
de informática del DAS, reveló en ese informe,
que fue entregado a los Estados Unidos, cómo desde el
propio DAS conformó una red de narcotráfico y
lavado de dólares con la participación de paramilitares
del bloque norte y el frente contrainsurgencia wayuu…
Según García, el grupo se consolido en el 2003
y fue bautizado como “el cartel de las tres letras”
en alusión a la sigla del DAS.
Aseguró que entre el
2003 y 2004, con funcionarios del DAS, la AEROCIVIL y la DIAN,
se introdujeron a Colombia cerca de 100 millones de dólares
producto del narcotráfico. “Se definió que
el dinero sería enviado desde los Estados Unidos a través
de correos humanos, estas personas serían recibidas en
el aeropuerto El Dorado de Bogotá por funcionarios del
DAS, quienes se encargarían de que pasaran los controles
sin problema alguno”.
Según Rafael García,
el negocio de narcotráfico funcionaba perfectamente.
Una historia ya contada es
la del buque escuela Gloria: buque insignia de la armada de
la oligarquía Colombia, donde fueron descubiertos 16.5
kilos de heroína y diez kilos de cocaína.
El caso de “la Coca de
Barranquilla”, que después de decomisada fue devuelta
a los narcotraficantes y hasta al general Jorge Daniel Castro,
en su momento Director de Policía de la oligarquía
colombiana. A J. Daniel castro le fue descubierto, en octubre
de 2005, un envió, según “controlado”
de cerca de media tonelada de cocaína.
Así y todo, todos ellos,
en medio de narcotraficantes, con sus familiares y hasta la
moza trabajando en la muy rentable profesión de narcotraficante,
juran y perjuran que luchan contra el narcotráfico y
gritan que los narcotraficantes son los guerrilleros.
*Miguel Suárez es director
de Radio Café Estéreo, miembro de la Asociación
Bolivariana de Comunicadores, ABC.
|
|
JUBILACIÓ ALS 65 ANYS...
0 ALS 63
La proposta del president Rodríguez Zapatero
d’allargar l’edat de jubilació dels 65 anys als 67
és antisocial i innecessària. I ha de ser rebutjada amb
energia. Més aviat s’hauria de plantejar reduir aquesta
edat a 63 anys. És veritat que, per sort, augmenta l’esperança
de vida, i això fa que el nombre de pensionistes augmenti, però
en definitiva aquesta qüestió depèn de la fórmula
següent:
Nombre de cotitzants x quantia de la cotització
= nombre de pensionistes x quantia de la pensió.
Si és veritat que, en els propers 20 anys, augmentarà
el nombre de pensionistes, també és probabilíssim
que augmentarà el nombre de cotitzants (per augment de població,
per augment d’ocupació femenina, per disminució
d’atur...). I també hi haurà més riquesa.
I es pot mantenir, del tot o en part, la proporció existent en
l’actualitat (que és de superàvit). Si amb l’augment
del nombre de cotitzants no n’hi ha prou, s’hauria de procedir
a augmentar la cotització dels qui cobren per damunt del límit.
Però hi ha encara una altra sortida: les despeses
d’administració de la Seguretat Social (sous dels que hi
treballen, etc.) podrien carregar-se als Pressupostos Generals de l’Estat,
i els recursos procedents de les cotitzacions dedicar-los «íntegrament»
al pagament de pensions.
En relació al tema d’augmentar el període
de càlcul de la pensió, en principi aquesta proposta tampoc
s’ha d’acceptar, perquè és una mesura perjudicial
per a la majoria de treballadors/es, ja que, en general, a mesura que
augmenten els anys de vida laboral es van produint millores en el sou
(i en la cotització), per canvis d’empresa per millorar,
per petits augments extraordinaris, etc. Però actualment la situació
està canviant, i hi ha molts treballadors/es que els últims
anys de vida laboral han empitjorat el sou i la cotització, per
haver estat en l’atur, per haver hagut d’acceptar una feina
amb menys sou, etc. Per tant proposem:
Mantenir els 15 anys de càlcul, però permetent
que el treballador/a pugui triar aquells 15 anys que li siguin més
favorables: dels 50 anys als 65, dels 35 als 50, dels 20 als 35, etc.
Vine el dia 23, manifestació, 18 h, p
Urquinaona (CCOO i UGT)
CRIST FOU UN RADICAL
Caminava pels camins de Galilea, amb
un grup d’homes i dones, anant de poble en poble. A curar malalts
i predicar sobre l’adveniment del Regne de Déu. No portaven
sarró (és a dir: provisions) i confiaven en l’acolliment
de bona gent que els donés menjar i sostre en els poblets. Vivien,
doncs, en la inseguretat. Sovint havien de dormir al ras i passaven
gana, com el dia que, passant vora un camp, van agafar espigues, les
desgranaven i menjaven els grans. S’havia de tenir gana, per menjar
aquells grans crus.
Havien deixat la casa, la família
i la feina, en favor del Regne. És el que ell demanava als qui
el volien seguir. O als qui cridava perquè el seguissin. Això
de deixar la família i la vida normal era escandalós i
molt mal vist. Era una deshonra per a la família. Figuraven una
colla de desassenyats.
Especialment, les dones que el seguien,
si no és que anessin amb el seu marit, donaven un exemple escandalós,
socialment parlant.
Jesús mateix fou incomprès
per la seva família. Consta que en dues ocasions la mare i els
germans (tenia quatre germans i algunes germanes) o bé uns «familiars»
l’anaren a buscar perquè creien que havia perdut el seny.
Ell acostumava a dir que els seus germans i mare eren els qui l’escoltaven.
La mare i els germans s’ajuntaren al grup dels deixebles després
de la seva mort i resurrecció, però no pas abans.
Potser és per aquesta mútua
incomprensió que Jesús no consta que parlés mai
de la família.
(Article inspirat en la lectura
de «Jesús. Una aproximació històrica»,
de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)
CRIST I LES DONES
En el poble d’Israel, la situació
social de la dona era de total marginació. Reclosa a casa, ni
participava en la vida social, ni era ben vist que ho fes. No podia
parlar en públic ni cap home podia parlar-hi, tret que fos de
la seva família. Però això no era encara el pitjor:
podia ser repudiada pel marit (i no al revés) i, en aquest cas,
quedava desemparada, probablement obligada al treball sexual, el qual,
al seu torn, també era socialment menystingut.
Jesús també va trencar
aquest motllo. Va formar un grup de deixebles homes i dones. Aquestes
dones o bé acompanyaven el marit, també deixeble, o bé
anaven soles (cosa «escandalosa» en aquella societat). Els
textos ho amaguen, per la mentalitat masclista, però ens diuen
que algunes dones el van acompanyar des de Galilea fins a Jerusalem
i van presenciar el seu assassinat en la creu. Aquest grup mixt anava
predicant de poble en poble, i més d’alguns cops potser
havien de dormir al ras en els seus desplaçaments.
Dintre d’aquest grup tingué
unes amigues preferents (Maria Magdalena, Maria mare de Jaume i Salomé),
com també tingué una amistat preferent entre els homes
(Pere, Jaume i Joan). Hi ha indicis per creure que l’uní
una amistat i una estimació especials amb Maria Magdalena (persona
malalta a qui havia guarit).
El seu tracte amb les dones era el que
es pot considerar normal (però no en la societat jueva). Va guarir
dones i en una ocasió va permetre que una treballadora del sexe
li ungís els peus.
Però amb qui va trencar més
els motllos socials va ser amb la samaritana. Era 1) una dona, ser socialment
menystingut; 2) samaritana, o sigui d’un poble enemic; 3) una
dona de vida irregular, perquè vivia amb un home que no era el
seu marit. A aquesta persona, Jesús demana un favor: que li doni
aigua, i sosté una conversa amb ella. La dona se n’estranya:
«Com és que vós, sent jueu, em demaneu aigua a mi,
que sóc samaritana?» També els deixebles, quan tornen,
se n’estranyen.
La consideració de la dona en
igualtat de condicions és una assignatura pendent (i urgent)
de l’Església actual. De l’Església oficial,
en l’àmbit ministerial, perquè en l’Església
alternativa ja està establerta la igualtat.
(Article inspirat en la lectura
del llibre «Jesús. Una aproximació històrica»,
de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)
CRIST I ELS PECADORS I PECADORES
En els evangelis hi ha un parell de
textos en què els adversaris de Jesús li tiren en cara
el fet que mengi amb publicans i pecadors o que en sigui amic. Hem de
suposar, doncs, que acostumava a fer-ho.
Llavors, com ara, menjar juntament amb
algú, compartir-hi taula, era un signe d’amistat o de proximitat.
Per tant, si menjava amb publicans i pecadors és que s’hi
relacionava d’una manera amigable.
J. A. Pagola creu que, encara que el
text no ho digui, en aquests àpats, on segur que es bevia i es
cantava, hi havia també «pecadores», probablement
treballadores del sexe. Tot i que no era pas costum habitual que les
dones hi participessin, en àpats socials, donada la mentalitat
antifemenina que imperava.
En la societat jueva, la mentalitat
dominant entre els cercles religiosos era la de mantenir distància
envers les persones conegudes com a pecadores. Persones considerades
pecadors ho eren especialment els anomenats «publicans»,
o cobradors d’impostos per compte dels ocupants romans. També
ho eren considerades les treballadores del sexe, altrament i vulgarment
anomenades «prostitutes».
Jesús trenca amb aquest motllo
de la distància amb els pecadors i pecadores, entre altres motllos
que també trenca, i opta per la proximitat i l’amistat.
Quan li tiren en cara aquest comportament, respon amb una lògica
elemental: no són els que estan bons que necessiten el metge,
sinó els malalts.
Aquesta mentalitat empalma amb la paràbola
de l’ovella perduda: el pastor que, havent perdut una ovella,
deixa les altres i no para fins que la troba. Perquè Déu-Dea
estima apassionadament tota persona, i especialment si se n’ha
apartat. També empalma amb l’acusació que Jesús
llança contra els seus adversaris, autoconsiderats justos, quan
diu que els publicans i les treballadores dels sexe els passaran al
davant en el Regne de Déu.
Així doncs en el Regne de Déu,
que anunciava Jesús i que encara lluitem per fer advenir, no
hi ha d’haver discriminacions per a ningú. D’aquí
l’actitud de menjar, beure i cantar amb publicans, pecadors i
pecadores.
(Article inspirat en la lectura
de «Jesús. Una aproximació històrica»,
de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)
CRIST I ELS POBRES
Diu Pagola («Jesús. Aproximació
històrica», Barcelona (Claret), 2008) que Crist va mostrar
un afecte especial pels pobres i marginats. De fet, per qui va mostrar
una gran sol•licitud va ser pels malalts, molt més que
pels pobres (no consta que alliberés cap pobre de la pobresa).
Ara bé: si no en l’ordre
dels fets, sí que va tenir paraules meravelloses per als pobres.
«Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu»
(versió de Lluc, no de Mateu). «Aquesta pobra viuda ha
donat molt més que tots els altres, perquè els altres
han donat del que els sobrava, però ella ha donat del que li
era necessari.» «... i els pobres són evangelitzats.»
Així com la paràbola del ric egoista i el pobre Llàtzer.
L’adveniment del Regne de Déu,
que Jesús predica, ha de ser una bona notícia sobretot
per als pobres i explotats (i una notícia preocupant per als
rics explotadors). I Pagola es pregunta per què els pobres han
de ser uns preferits. O el Pare (i Mare) no és igual per a tothom?
I es respon que la preferència divina pels pobres no és
deguda al fet que siguin «millors» (que no ho són),
sinó al fet que «ho necessiten». Ho necessiten per
contrarestar la seva situació desgraciada en aquest món.
Amb això, Jesús empalmava
amb una tradició del poble d’Israel. El salm 72, que parla
dels deures del bon rei, diu: «... Que els humils es vegin emparats,
i salvats els fills del pobres. Que desfaci els opressors! ... Salvarà
els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S’apiadarà
dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort; els rescatarà
d’enganys i violències, estimant com un tresor la seva
vida.» I el salm 99 diu, encara, referint-se a Déu-Dea:
«Ell fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen
fam, allibera els presos ... El Senyor guarda els forasters, manté
les viudes i els orfes.»
Pagola encara diu més: «[Déu-Dea]
no es deixa enganyar pel culte que se li ofereix al temple. No serveixen
de res els sacrificis, els dejunis i els pelegrinatges a Jerusalem.
Per a Déu, el primer que cal és fer justícia als
pobres.»
NO VOLEM LA INDEPENDÈNCIA
(Carta publicada en el diari
«El Punt» el dia 17 de desembre de 2009)
En la consulta del dia 13 de desembre
sobre la independència de Catalunya, no hi va haver quòrum.
Un 30 per 100, molt lluny del quòrum. O sigui que, si hagués
estat un referèndum oficial, no hauria estat vàlid.
Presumptament tots els independentistes
van anar a votar i quasi tots els no independentistes es van abstenir.
Així es poden treure dues conclusions: 1) Catalunya en bloc no
vol la independència. La majoria dels catalans/es o bé
estan conformes amb l'Estatut o bé tant els fa. 2) Una molt bona
part de Catalunya està farta de les dilacions i les reticències
dels òrgans del poder central en els afers catalans.
I cal que aquests òrgans en treguin
conseqüències: si volen conservar Catalunya, tal com la
majoria de catalans/es volem conservar Espanya, cal que canviïn
la manera de fer, i actuïn amb més serietat i generositat.
El nombre d'independentistes ha passat, versemblantment, del voltat
del 20 per 100 al voltant del 30. Que no facin bromes...
ANTONI FERRET. Barcelona
LA SANTÍSSIMA TRINITAT,
EXPLICADA
Amb relació a les veritats de
la fe, és una cosa molt important explicar-les de manera que
s’entenguin, si més no una mica, que tinguin quelcom de
lògica, encara que això comporti apartar-se una mica de
les concepcions tradicionals.
Un cas clar és el de la Santíssima
Trinitat. No es pot anar enlloc explicant que un Déu són
3 persones i que les 3 persones constitueixen un sol Déu, i que
això s’ha de creure perquè és un misteri.
Amb això no es pot anar.
S’ha d’explicar d’una
manera que s’entengui. Hi ha una explicació relativament
comprensible. És aquella que diu que:
* Hi ha un sol ésser diví,
que és perfecte. Aquest Déu pensa, i es fa una idea de
si mateix. Aquesta idea de si mateix, com que el subjecte pensant és
perfecte, també és una idea tan perfecta que és
«igual» a si mateix. I és tan igual a si mateix que
esdevé una persona diferent, el Fill. Però d’ésser
només n’hi ha un. Tenim dues persones i un sol ésser.
* Aquestes dues persones, com no podia pas ser menys, s’estimen.
I, com que són perfectes, l’amor amb el qual s’estimen,
també ho és. Aquest amor és tan perfecte que esdevé
una altra persona, l’Esperit Sant. Una tercera persona. Però
d’ésser només n’hi ha un. Tot aquest complicat
fenomen s’esdevé a l’interior de l’únic
ésser diví.
Tot això, amb un petit esforç
d’imaginació, es pot entendre i acceptar.
Si aquesta explicació encara
semblés massa difícil, proposaria una explicació
alternativa semblant a la que dóna, en una situació semblant,
la religió hinduista.
Segons l’hinduisme, i segons el
que tinc entès, hi ha un sol Déu, Brahman, que té
tres noms: Brahma, Shiva i Vishnú. Però és un sol
Déu. Brahman té tres funcions fonamentals: crear el món,
mantenir-lo i transformar-lo. Quan els hinduistes es refereixen a la
creació del món, l’anomenen Brahma. Quan es refereixen
al manteniment del món, l’anomenen Shiva. Quan tenen en
compte la seva transformació l’anomenen Vishnú.
Brahma, Shiva i Vishnú són tres «personalitats»
de Brahman, o sigui de Déu, adaptades a les seves tres funcions
fonamentals.
Així podríem dir que hi
ha un sol Déu, que té tres noms: Pare, Fill i Esperit
Sant, que són tres personalitats de l’únic Déu.
Quan ens referim a la Creació, li diem Pare. Quan ens referim
a la Redempció, li diem Fill. Quan volem fer referència
a la santificació, li diem Esperit Sant (o simplement Esperit).
Aquesta interpretació, naturalment,
no coincideix amb l’oficial, segons la qual Pare, Fill i Esperit
no són personalitats, sinó «persones». La
qual interpretació oficial és «una» de les
possibles, la que es va imposar en un temps, ja molt passat. Però
aquesta de les tres personalitats d’un sol Déu és
«una altra» possible interpretació. Té alguns
avantatges, com ser perfectament comprensible, com donar lloc a una
«diversitat» d’interpretacions, com aprendre d’una
altra religió.
Repeteixo: donar una explicació
entenedora és més important que mantenir l’obediència
d’una sola explicació oficial, encara que no s’entengui
i s’hagi de dir que és un misteri. Acabem amb els misteris,
i donem pas a un cristianisme plural.
UNA ESGLÉSIA NO JERÀRQUICA
(Carta publicada en el diari «El
Punt» el dia 31 d’octubre de 2009)
En resposta a la carta «Catòlics
progressistes», del senyor Josep Pauner Sala, del Prat, publicada
el dia 27 d’octubre, val a dir que no és cert que Crist
fundés una Església jeràrquica. El senyor Pauner
diu «comprenc molt millor per què Crist va fundar una Església
jeràrquica i no democràtica». Això és
fals. Crist no va fundar una Església jeràrquica sinó
igualitària, i així mateix els apòstols. Va ser
després, per la influència de l’Imperi Romà,
i més tard del feudalisme, que va anar esdevenint cada vegada
més jeràrquica. Per exemple, els bisbes sembla que no
van aparèixer fins al segle III. Avui, el seu caràcter
jeràrquic és un producte històric i humà,
antievangèlic, degradant, que ha de ser abolit. I els cristians
progressistes no hem de marxar de l’Església, perquè
és la nostra. Si de cas que en marxin els jerarques que no poden
acceptar una Església evangèlica.
ANTONI FERRET. Barcelona
LA DESPESA PÚBLICA
(Carta publicada en el diari «El
Punt» el dia 23 d’octubre de 2009)
La despesa pública, és
a dir, la dels governs i instàncies governamentals, és
un factor molt important en l’economia. Crea llocs de treball,
en l’Administració i altres organismes, i crea demanda
i consum. És un factor «complementari» de la despesa
privada (de famílies i empreses). Quan la despesa privada es
redueix, l’economia entra en crisi: hi ha menys demanda, menys
consum, menys vendes i, immediatament, menys llocs de treball. Aleshores,
entre les no gaires coses que un govern pot fer per contrarestar la
crisi, la més indicada és augmentar la despesa pública.
Fer inversions per construir infraestructures i obra pública
(com el Pla Zapatero), i distribuir ajuts a les persones en atur, perquè
puguin mantenir-se, però també per mantenir el seu nivell
de compra. Gastar una part d’allò que no gasta la iniciativa
privada, per compensar-la. Quina pena que fan senyors com Rajoy, Duran
o Mas, quan demanen que es restringeixi la despesa pública! Que
el Govern estalviï! Si és al revés!!
ANTONI FERRET. Barcelona
L’ESTAT FEDERAL
(Carta publicada en el diari «El
Punt» el dia 7 d’octubre de 2009)
Espanya va néixer federal. En
aquella època (segle XV) no existia aquesta paraula, i no se’n
va dir així, però ho era. Era un Estat compost d’altres
Estats, un d’ells la Corona d’Aragó. I va ser federal
durant 200 anys. A començament del segle XVIII, la força
de les armes en la Guerra de Successió va imposar una Espanya
unitària, amb una sobrehegemonia castellana. Això va desnaturalitzar
Espanya. Va deixar de ser el que era.
Els catalans mai no hem acceptat, ni
acceptarem, el resultat d’aquella guerra. I, des de fa uns 150
anys, des de Pi i Margall, lluitem per tornar a l’essència
federal d’Espanya. Hem aconseguit 3 Estatuts, i ens hi estem acostant,
però encara no s’hi ha arribat. Espanya encara no és
l’Espanya autèntica. Per això en diem «Estat
espanyol». Avui dia hi ha una xarxa de lligams socials i sentimentals
entre catalans i altres espanyols. Una hipotètica independència
seria una ruptura amb tota una tradició federal. També
seria una ruptura en aquesta xarxa sòcio-sentimental.
ANTONI FERRET. Barcelona
SÍ A L’AUGMENT D’IMPOSTOS
(Carta publicada en el diari «El
Punt» del dia 15 de setembre de 2009)
Sí a l’augment d’impostos
a les rendes altes. Benaurada crisi que està tornant el PSOE
cap al bon camí! Augmentar els impostos a les rendes altes és
una mesura de bon govern, en qualsevol moment, però sobretot
en moments de crisi. La causa és que, en una situació
de crisi, es necessiten més recursos públics, per fer
inversions públiques per crear llocs de treball, per ajudar les
persones que no tenen feina, per finançar els ajuntaments...
I aquests recursos han de sortir d’aquelles persones a les quals
els sobren. Els impostos tenen la missió, a més de sufragar
les necessitats públiques, de redistribuir la riquesa. Això
sempre. En una crisi encara més.
És aberrant la campanya de crítiques
de la dreta contra el projecte del PSOE. Aquests senyors no saben res.
No saben, o no ho volen saber, que en una època de crisi s’ha
d’augmentar la despesa pública. Això és l’abecé
de l’economia. Crec que hem de donar suport a aquesta mesura proposada
pel PSOE, encara que no sigui el nostre partit.
ANTONI FERRET. Barcelona
TEXTOS
BONA ENCÍCLICA SOCIAL, PERÒ
MANCADA
L’encíclica social, «Caritas
in veritate», del papa Benet —publicada després d’anys
i panys de no publicar-se’n cap, mentre la societat evolucionava
i sorgien nous problemes— té aspectes molt positius i altres
de molt negatius. Cal exposar uns i altres equànimement. Comencem
pels bons.
* El document és dedicat al tema
del desenvolupament. («... s’ha de reconèixer que
el desenvolupament econòmic mateix ha estat, i ho està
encara, afligit per desviacions i problemes dramàtics que la
crisi actual ha posat més de manifest. ... La riquesa mundial
creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats.
... La falta de respecte dels drets humans dels treballadors és
provocada a vegades per grans empreses multinacionals i també
per grups de producció local. ... Hi ha formes excessives de
protecció dels coneixements per part dels països rics, a
través d’una ocupació massa rígida del dret
a la propietat intel•lectual, especialment en el camp sanitari
[Es refereix a les patents dels medicaments.] ... no n’hi ha prou
de progressar només des del punt de vista econòmic i tecnològic.
El desenvolupament necessita ser per damunt de tot autèntic i
integral. ... les polítiques de balanç, amb els retalls
a la despesa social, ben sovint promoguts també per les institucions
financeres internacionals, poden deixar els ciutadans impotents davant
riscos antics i nous ... les organitzacions sindicals tinguin més
dificultats per a desenvolupar la seva rasca de representació
dels interessos dels treballadors, també perquè els governs,
per raons d’utilitat econòmica, limiten sovint les llibertats
sindicals o la capacitat de negociació ... quan la incertesa
sobre les condicions de treball a causa de la mobilitat i la desregulació
es fa endèmica, sorgeixen formes d’inestabilitat psicològica,
de dificultat per crear camins propis coherents en la vida, inclòs
el del matrimoni. ... l’atur provoca avui noves formes d’irrellevància
econòmica, i l’actual crisi només pot empitjorar
aquesta situació. ... que es continuï cercant com a prioritat
l’objectiu de l’accés al treball per part de tots,
o que el mantinguin.»)
Fa un esment especial del problema de
la fam. («En molts països pobres persisteix, i amenaça
d’accentuar-se, l’extrema inseguretat de vida a causa de
la falta d’alimentació: la fam causa encara moltes víctimes
... Donar de menjar als famolencs és un imperatiu ètic
per a l’Església universal ... La fam no depèn tant
de l’escassetat material com de la insuficiència de recursos
socials, el més important dels quals és de tipus institucional.
... El problema de la inseguretat alimentària ha de ser plantejat
en una perspectiva de llarg termini, eliminant les causes estructurals
que la provoquen i promovent el desenvolupament agrícola dels
països més pobres ... Tot això s’ha de dur
a terme implicant les comunitats locals en les opcions i decisions referents
a la terra de conreu. ... Al mateix temps no s’hauria de descuidar
la qüestió d’una reforma agrària equànime
en els països en desenvolupament. ... La situació de pobresa
no sols provoca encara en moltes zones un alt índex de mortalitat
infantil, sinó que a diverses parts del món persisteixen
pràctiques de control demogràfic per part dels governs
que ben sovint difonen la contracepció i arriben fins i tot a
imposar també l’avortament.»)
Una referència al neocolonialisme.
(«Després de més de quaranta anys, hem de reconèixer
com n’ha estat, de difícil, aquest recorregut [el recorregut
en pau i llibertat del propi camí per part dels països independents],
tant per noves formes de colonialisme i dependència d’antics
i nous països hegemònics, com per greus irresponsabilitats
internes en els països mateixos que s’han independitzat.»)
* Una sola referència a les deformacions
del neoliberalisme. («... s’ha de tenir present que separar
la gestió econòmica, a la qual correspondria únicament
produir riquesa, de l’acció política, que tindria
el paper d’aconseguir la justícia mitjançant la
redistribució, és causa de greus desequilibris.»)
* Imagina una societat de tres tipus
d’empreses. («Al costat de l’empresa privada, orientada
al benefici, i els diferents tipus d’empresa pública, han
de poder-se establir i desenvolupar aquelles organitzacions productives
que persegueixen fins mutualistes i socials.» [Exemple del que
diu el papa són les cooperatives i les ONGs.]
* Encara que es refereix diverses vegades
a l’anomenada globalització (o mundialització),
només l’enfoca de cara una vegada. («El procés
de globalització, adequadament entès i gestionat, ofereix
la possibilitat d’una gran redistribució de la riquesa
a escala planetària com mai no s’havia vist abans; però,
si es gestiona malament, pot incrementar la pobresa i la desigualtat,
contagiant, a més, tot el món amb una crisi.»)
* Finalment (ja era hora!), la Doctrina
Social de l’Església pot enriquir-se amb una sèrie
d’aportacions de caràcter ecològic. («Aquest
[l’ambient natural] és un do de Déu per a tots,
i el seu ús representa per a nosaltres una responsabilitat amb
els pobres, les generacions futures i tota la humanitat. ... Avui, les
qüestions relacionades amb l’atenció i la salvaguarda
de l’ambient han de tenir degudament en compte els problemes energètics.
En efecte, l’acaparament per part d’alguns estats, grups
de poder i empreses de recursos energètics no renovables, és
un greu obstacle per al desenvolupament dels països pobres ...
La comunitat internacional té el deure imprescindible de trobar
les maneres institucionals per a ordenar l’aprofitament dels recursos
no renovables, amb la participació també dels països
pobres, i planificar així conjuntament el futur. ... Les societats
tecnològicament avançades poden i han de disminuir la
pròpia despesa energètica, bé perquè les
activitats manufactureres evolucionen, bé perquè entre
els seus ciutadans es difon una major sensibilitat ecològica.
A més s’ha d’afegir que avui es pot millorar l’eficàcia
energètica i al mateix temps progressar en la recerca d’energies
alternatives. Però és també necessària una
redistribució planetària dels recursos energètics,
de manera que els països que no els tenen puguin accedir-hi. El
seu destí no pot deixar-se a les mans del primer que arriba o
dependre de la lògica del més fort. ... sinó tota
la creació, per no deixar-la a les noves generacions empobrida
en els seus recursos. ... Però hem de considerar un deure molt
greu el fet de deixar la terra a les noves generacions en un estat en
què puguin habitar-la dignament i continuar conreant-la. ...
La protecció de l’entorn, dels recursos i del clima requereix
que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament i
demostrin promptitud per a obrar de bona fe, en el respecte de la llei
i la solidaritat amb les regions més febles del planeta. ...
Això exigeix que la societat actual revisi seriosament el seu
estil de vida, que, a moltes parts del món, tendeix a l’hedonisme
i el consumisme, despreocupant-se dels danys que se’n deriven.
És necessari un canvi efectiu de mentalitat que ens porti a adoptar
nous estils de vida ... La desertització i l’empobriment
productiu d’algunes àrees agrícoles són també
fruit de l’empobriment dels seus habitants i del seu endarreriment.
... L’acaparament del recursos, especialment de l’aigua,
pot provocar greus conflictes entre les poblacions afectades.»)
* S’ha criticat l’encíclica
dient que no invitava els fidels a col•laborar amb els altres
cristians i els fidels d’altres religions, o persones de bona
voluntat, en la millora del món. No és cert. El que passa
és que hi dedica una sola frase. («D’aquí
neix el deure dels creients d’unir els seus esforços amb
tots els homes i dones de bona voluntat d’altres religions, o
no creients, perquè el nostre món respongui efectivament
al projecte diví: viure com una família sota la mirada
del Creador.»)
* Sobre l’ajuda als països
pobres. («... l’ajuda principal que necessiten els països
en via de desenvolupament és permetre i afavorir cada cop més
l’ingrés dels seus productes en els mercats internacionals
... l’ajuda al desenvolupament dels països pobres ha de considerar-se
un vertader instrument de creació de riquesa per a tots ... els
estats econòmicament més desenvolupats faran el que es
pugui per destinar percentatges més alts del seu producte interior
brut per a ajudes al desenvolupament, respectant els compromisos que
s’han pres en aquest punt en l’àmbit de la comunitat
internacional.»)
* Sobre el turisme. («Ben sovint
aquestes [les poblacions locals] es troben amb conductes immorals, i
fins i tot perverses, com en el cas de l’anomenat turisme sexual,
en què se sacrifiquen tants éssers humans, fins i tot
de tendra edat.»)
* Sobre els immigrants. («Òbviament,
aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera
força laboral. Per tant, no han de ser tractats com qualsevol
altra força de producció. Qualsevol emigrant és
una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables
que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació. ...
Però què significa la paraula decència aplicada
al treball? ... un treball lliurement elegit, que associï efectivament
els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat;
un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin
respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti
satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills,
sense que es vegin obligats a treballar; un treball que consenti els
treballadors d’organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu;
un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies
arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball
que asseguri una condició digna als treballadors que arriben
a la jubilació.»)
* Demana un canvi d’actitud als
sindicats. («El context global en què es desenvolupa el
treball requereix igualment que les organitzacions sindicals nacionals,
cenyides sobretot a la defensa dels interessos del seus afiliats, girin
la seva mirada també envers els no afiliats i, en particular,
envers els treballadors dels països en via de desenvolupament,
on tantes vegades es violen els drets socials. ... sobretot en favor
dels treballadors explotats i no representats, l’amarga condició
dels quals passa desapercebuda tantes vegades davant els ulls distrets
de la societat.»)
* I finalment planteja grans reformes
en l’àmbit mundial. («A més es requereix que
les finances mateixes, que han de renovar necessàriament les
seves estructures i formes de funcionament després de la seva
mala utilització, que ha malmès l’economia real,
tornin a ser un instrument encaminat a produir riquesa i desenvolupament
millors. ... que tot el sistema financer ha de tenir com a meta el sosteniment
d’un veritable desenvolupament. ... Davant l’imparable augment
de la interdependència mundial, i també en presència
d’una recessió d’abast global, se sent molt la urgència
de la reforma tant de l’Organització de les Nacions Unides
com de l’arquitectura econòmica i financera internacional,
perquè es doni una concreció real al concepte de família
de nacions. ... urgeix la presència d’una Autoritat política
mundial, com va ser ja indicat pel meu predecessor, el beat Joan XXIII.
Aquesta Autoritat haurà d’estar regulada pel dret, atenir-se
de manera concreta als principis de subsidiarietat, i de solidaritat,
estar ordenada a la realització del bé comú, comprometre’s
en la realització d’un autèntic desenvolupament
humà integral ... Aquesta Autoritat, a més, haurà
de ser reconeguda per tothom, gaudir de poder efectiu per garantir a
cadascú la seguretat, el compliment de la justícia i el
respecte dels drets. Òbviament ha de tenir la facultat de fer
respectar les seves decisions arreu...»)
Anem ara pels aspectes dolents.
* No condemna, ni en tot el document
hi fa la més lleu referència, l’enorme sangonera
econòmica de les despeses militars. Aquests recursos podrien
assegurar el desenvolupament de tot el planeta, o, com a mínim,
eliminar la fam i la misèria.
* Tampoc condemna, ni hi fa la més
lleu referència, el deute extern dels països pobres. Aquest
deute, totalment il•legítim, i ja pagat amb escreix, és
un dogal al coll d’aquests països. Com pot una encíclica
dedicada al desenvolupament no esmentar allò que és un
gran obstacle a aquest desenvolupament?
* Tampoc esmenta l’intercanvi
desigual (el fet que, els països pobres, allò que importen
va pujant de preu i allò que exporten va baixant; així
han d’exportar cada vegada més per importar el mateix).
És una altra de les causes del subdesenvolupament.
* No condemna el neoliberalisme. Ni
l’esmenta. Malgrat els gravíssims abusos que ha comès
i comet, i els enormes sofriments que està causant.
* Fora d’una lleu referència
a «nous estils de vida», no invita formalment i greument
els cristians a viure una vida d’austeritat, davant el consumisme
i l’esgotament dels recursos.
* Tampoc parla de la necessitat d’entrar
en una fase de decreixement, en els països occidentals. Potser
era massa demanar que un papa donés importància a una
reivindicació que tot just està emergint.
* No esmenta el moviment social mundial
dels «fòrums socials mundials» i regionals. Malgrat
que és una de les promeses més positives de l’època.
* No reconeix la igualtat de gènere
en el llenguatge. En tot el document només dues vegades usa l’expressió
«els homes i les dones», sinó sempre «els homes».
I molt poques vegades fa servir l’expressió «la persona»,
sinó quasi sempre «l’home».
* Finalment li faria una crítica
general. Abusa de solucions «ètiques», que, sense
un mitjà proporcionat, són il•lusòries. Per
exemple, està fora de lloc dir que «El procés de
globalització, adequadament entès i gestionat, ofereix
la possibilitat d’una gran redistribució de la riquesa
a escala planetària com mai no s’havia vist abans»,
ja que, si no hi ha un fort moviment revolucionari que ho exigeixi,
és impossible.
En conclusió, crec que l’encíclica
hauria de ser corregida i tornada a publicar.
Antoni Ferret
OBJECTIUS DE
DESENVOLUPAMENT DEL MIL·LENNI PROCLAMATS PER LES NACIONS
UNIDES
Objectiu 1 Eradicar la pobresa
extrema i la fam
Objectiu 2 Aconseguir l'ensenyament primari
universal
Objectiu 3 Promoure la igualtat entre els sexes i l'autonomia
de la dona
Objectiu 4 Reduir la mortalitat infantil
Objectiu 5
Millorar la salut materna
Objectiu 6 Combatre el VIH/SIDA, el paludisme
i altres malalties
Objectiu 7 Garantir la sostenibilitat del medi
ambient
Objectiu 8 Fomentar una associació mundial per al desenvolu-pament
|