Benvingut/a
Benvingut/da
 
 
 

 

 

LA BONA INFORMACIÓ

ÉS UN DRET BÀSIC

Pàgina d'Antoni Ferret

 

Si avui som crítics davant tot el que ens envolta, 
i molt especialment davant els poders, 
potser el dia de demà tindrem una societat millor; 
si no, malament rai.

 

CONTINGUT:     INFORMACIÓ
ARTICLES PROPIS
TEXTOS

Última actualització: 8-3-2010

 

CONTINGUT

Informació

Manifest d'EUiA de Salt

El euro a dos velocidades

Declaració de Barcelona-Salut

Articles propis

Jubilació als 65 anys... o als 63

Crist fou un radical

Crist i les dones

Crist i els pecadors i pecadores

Crist i els pobres

No volem la independència

La Santíssima Trinitat, explicada

Una Església no jeràrquica

La despesa pública

L'Estat federal

Sí a l'augment d'impostos

Textos

Bona encíclica social, però mancada

Objectius del Mil·lenni

INFORMACIÓ 

 

 

CONVOCATÒRIES

Dilluns, 8 de març
Dia Internacional de la Dona Treballadora
Manifestació unitària, 7 h, pl Universitat

 

 

MANIFEST D’EUIA DE SALT DAVANT LES EXPRESSIONS XENÒFOBES I RACISTES


Amb motiu dels fets del dilluns 22 de febrer que obliguen l’alcaldessa a suspendre el Ple de la corporació municipal i dels diferents esdeveniments produïts durant els dies següents, l’Assemblea local de Salt d’Esquerra Unida i Alternativa vol fer públiques aquests consideracions:
1.
Les tensions i esdeveniments de violència produïts al nostre poble es podien preveure, ja que venen donats per la convergència de diferents elements:
•
Un augment important, en quantitat, diversitat i velocitat, de les migracions internacionals, expressió demogràfica de la globalització capitalista que promou una reserva de mà d’obra barata i sense drets. Hem de recordar, una vegada més, que la venda de la força de treball de les persones treballadores immigrades ha incorporat un important guany econòmic a les butxaques dels empresaris i a la caixa de la seguretat social.
•
Una paral•lela degradació dels serveis públics essencials (escoles bressol i primària, centres de salut, serveis socials i d’atenció al benestar de les persones i les famílies, accés a un habitatge digne sense hipotecar la vida, transports públics...), ja que no s’ha produït un augment de serveis públics proporcional a l’augment de població registrat al nostre poble. De manera que aquests nous dèficits se sumen als dèficits crònics que pateix Salt des de la recuperació de la independència municipal avui fa 27 anys. Uns dèficits que, més o menys, van orientar les propostes dels diferents programes municipals de les passades eleccions de 2007 i que, en general, prop de tres anys després, encara continuen sent simplement propostes.
•
Un augment de l’atur, de la pobresa i de l’extrema pobresa i un deteriorament general de l’accés a una feina digna i ben remunerada fruit d’una crisi econòmica que ha colpejat, en primer lloc i amb més intensitat, a les persones i famílies més febles, entre elles les immigrades extracomunitàries. Fa temps que denunciem que a Salt hi ha gent que passa gana, que hi ha mainada que al matí arriba a l’escola sense haver esmorzat i, de vegades, sense haver sopat.
•
Un augment de la xenofòbia i de les actituds racistes incubades en el brou d’unes polítiques d’estrangeria repressives, que estan lluny de la igualtat de drets i que es veuen reforçades pels elements anteriors (la massificació dels serveis públics essencials, l’atur i el deteriorament de les condicions materials de vida de la gent treballadora).
2.
Hem estat els primers en treballar a favor de la convivència i de la cohesió social de la gent treballadora de Salt i continuarem en aquesta línia. Tenim molt clar que els conflictes en el sí de la classe treballadora perjudiquen sempre els més desprotegits, fragmenten i afebleixen el conjunt. És per això que des d’EUiA hem dit i diem: Convivència sí!!! Igualtat de drets també!!! No podem continuar demanant la primera i mirar cap a l’altre costat a l’hora de reivindicar que totes les persones som iguals en dignitat i drets... Ara que es comencen a escalfar els motors de la propera escomesa electoral convé recordar que es continuarà negant el dret de vot a un important sector de la població saltenca.
3.
Finalment, volem manifestar que les crides a la convivència no han d’ocultar la realitat i renunciar o ajornar l’acció política que la transformi positivament. A més del diàleg entre els diferents sectors de la població cal prendre algunes mesures d’esquerres. Per exemple aquestes:
•
Una Directiva a nivell europeu sobre els drets dels treballadors i les treballadores migrants, partint dels principis d’igualtat de tracte i d’oportunitats.
•
Una Llei espanyola de ciutadania que, definitivament, garanteixi la igualtat de drets i deures de tothom sense distinció de cap mena.
•
Un gir de les polítiques econòmiques, fiscals i socials en benefici de la gent treballadora, de la igualtat i la millora de les condicions materials de vida i benestar.
•
I, urgentment, a Salt, com en d’altres municipis amb característiques demogràfiques, econòmiques i socials similars, cal que la Generalitat i el l’Estat espanyol s’impliquin i financin mesures de xoc per pal•liar la situació de pobresa extrema i la manca absoluta d’expectatives de futur d’un sector de la població, especialment de la població jove. Per exemple: gratuïtat del menjador escolar, multiplicació dels bancs de roba i aliments, ajudes econòmiques i microcrèdits sense interès per poder fer front a les despeses més peremptòries, formació i inserció laboral.

EUiA de Salt, 3 de març de 2010, Diada de la Independència municipal.

EL EURO A DOS VELOCIDADES

Eugenio Benetazzo
Chaos economy

Traducido para Rebelión por Gorka Larrabeiti

Hoy intentaré enmarcar una de las teorías monetarias más discutidas relativa a la materialización de eso que llaman euro 2, una fractura monetaria en el seno del área cambiaria europea que podría conducir a la emisión de una segunda divisa que consienta un tenor de doble circulación dentro de ciertos países.

Quienes hayan leído mi primer ensayo económico (2006): “Puros y duros, esperando el nuevo 1929”, recordará que en la cubierta había una moneda de un euro que se rompía en dos. Muchos lectores me preguntaron entonces: “Pero ¿por qué no pusiste el dólar en lugar del euro? ¿No habría sido más oportuno visto lo que ha pasado después?”. Pues no, porque la idea original era precisamente que dentro de la Zona Euro se pudiera formar un euro 2, una especie de moneda bebé, secundaria, que se usara dentro de algunos países. ¿Qué países? Los llamados PIGS (Portugal, Italia, Irlanda, Grecia y España), a los que añadiría Malta y Chipre. ¿Por qué razón un euro 2? Pues porque diez años después del nacimiento del euro nos damos cuenta de que la Unión Europea nació por presiones y forzamientos insensatos, casi descabellados, ya que algunos países, entre los cuales figura el nuestro, tuvieron que afrontar deficiencias estructurales difíciles de resolver a largo plazo.

Los famosos parámetros de Maastricht actualmente han entrado a formar parte de los libros de historia: en los últimos dos años casi todo el mundo, desde Alemania hasta Grecia, se los han saltado. ¿Para qué sirve una Europa donde los procesos de armonización económica deberían pretender un alineamiento en términos de deuda pública vinculado al PIB, y luego de recurso al déficit de presupuesto para mantener en pie los países, cuando nos encontramos ante un gran punto interrogativo por Grecia? “¿Grecia se salvará sola con una nueva definición de la fiscalidad, o la salvará Alemania en combinación con otros países?” Esta es la verdadera preocupación de los mercados financieros; es más, si a Grecia la salvaran, entonces se crearía un precedente; se debería salvar más adelante a España, tal vez a Irlanda, sin olvidarnos de Italia. Grecia pesa de modo insignificante desde el punto de vista económico; Italia y España plantean una gran interrogante, pues no habría recursos para intervenir y parchear el agujero. He aquí el porqué del nerviosismo de los mercados financieros, tanto en la negociación de los títulos de Estado como en la propia trayectoria de la relación euro-dólar, que es la que verdaderamente está tirando de los motores financieros. Ese pequeño remonte que hemos observado hasta hace un mes se debe a que esa relación euro-dólar había hecho que las exportaciones estadounidenses resultaran atrayentes, y ello había impulsado la economía durante algunos meses. Después de lo ocurrido (en Grecia), el cambio euro-dólar se ha contraído muy seriamente: ha pasado a 1,50 y su proyección tiende a 1,30, o incluso a 1,25. Los mercados financieros viven con mayor ansiedad el futuro de Europa respecto a los EE.UU. Debido a la heterogeneidad estructural en términos de déficit, crecimiento y credibilidad de los países europeos.

El euro es un marco disfrazado, una moneda que pretendieron y desearon los alemanes porque Alemania era un país cuya potencialidad en términos de exportación se centraba sobre todo en los países europeos, de ahí que necesitara una divisa fuerte y de un cambio fijo que diera estabilidad a los intercambios comerciales.

Países como Italia, España y Grecia tienen capacidades distintas de las de Alemania: pensemos que Italia exporta mucho más que Alemania fuera de las fronteras europeas, por lo que necesitaría una divisa competitiva, al estilo de lo que hace China en relación con las otras divisas, manteniendo un yuan devaluado para que las exportaciones chinas resulten apetecibles.

En estos términos deberíamos repensar en la política monetaria para algunos países europeos, y es por ello por lo que comienza a cobrar fuerza la hipótesis del euro 2, esa fractura dentro del euro que provocará el nacimiento de una nueva divisa. Recordemos, no obstante, que precisamente por esta razón uno de los primeros países que se opondría sería Alemania, que se encontraría con socios con potencialidades y atractivo cambiario que le pondrían en aprietos.

La creación del euro aportó muchos más beneficios a ciertos países que a otros, a cuya divisa sometió a dura prueba. De ahí las dudas actuales de los mercados acerca de Europa y del euro.

Grecia con 0,3 billones de euros da risa: podrían salvarla mediante una intervención concertada entre varios estados; ahora bien; ¿quién salvará a un país como España o Italia?

 

 

DECLARACIÓ DE BARCELONA-SALUT
BCN. SALUT!! (BCN. Health!! – BCN. Salud!! – BCN. Santé!!)

A Barcelona i convocats per la Fundació l’Alternativa, Esquerra Unida i Alternativa, el Partit de l’Esquerra Europea i la col•laboració de DEMPEUS per la Salut Pública, ens hem reunit per tal de tractar al llarg d’una jornada de treball el tema de “SALUT I DETERMINANTS SOCIALS A EUROPA”. I fer-ho de forma col•lectiva, sumadora i atenent les diverses experiències aportades. Amb la voluntat d’homogeneïtzar el llenguatge i d’arribar a unes propostes comunes i pensades per i des de l’Europa real i social de la que nosaltres en fem part.

El present text és producte, en forma breu i concisa, de l’elaboració del treball científic annexat que ens permet donar a l’esperança d’una Europa millor en salut, fonamentació científica. Aquest porta el títol ‘La Salut Pública i l’equitat en salut a Europa’ i és la base rigorosa i en profunditat que fonamenta les reivindicacions polítiques que en aquesta declaració s’expressen.

Les conclusions del debat són les bases argumentals per a la present DECLARACIÓ:

a) Hem pogut avaluar, amb una gran coincidència d’aportacions dels diferents territoris geogràfics, culturals i històrics europeus, la present situació de degradació pel que fa al dret a la salut, de pèrdues de seva qualitat i accessibilitat i l’increment de les desigualtats. També constatem l’atac que suposa la mercantilització flagrant del sector, de l’increment quantitatiu i qualitatiu (amb diverses concrecions formals) de les privatitzacions dels serveis de salut, i de la presència cada cop més agressiva dels interessos corporatius i de lucre amb la conseqüent pèrdua de qualitat pel que fa als serveis públics.

b) Nosaltres ens posicionem i així ho manifestem, en l’acord i el seguiment de la legislació i les normatives internacionals i europees que promouen el caràcter públic, universal i de qualitat de la promoció, la protecció i les atencions a la salut i a tots els seus determinants: Carta de Drets Humans de Nacions Unides, Declaració d’Alma-Ata, Carta d’Ottawa, la Carta Social europea... o les darreres recomanacions de la pròpia OMS denunciant aquesta mercantilització, o la mateixa Carta de Barcelona sobre ‘Precarietat i Salut’ que vam confeccionar i editar en aquesta ciutat el juny de 2007.

c)
La salut ve determinada per tots els elements de caràcter social, econòmic i polític. L’enfocament en salut ha de ser intersectorial i interdisciplinar seguint el consell de la Comissió de Determinants Socials en Salut de la OMS.

 

Dit això com a marc i posició col•lectiva, reivindiquem la justícia, necessitat i viabilitat dels següents punts:

1.- La Salut tal com la defineix l’OMS, és un DRET i no una mercaderia. Quan es confronten interessos o interpretacions del binomi “salut dret-salut mercat” la primacia de l’exercici del dret ha de prevaldre legítimament i en tots els casos.

2.- Estem doncs, tractant la salut com un dret, un valor, un objectiu social primordial i exigible que aporti la major protecció, promoció, garantia i cura per a totes les persones. Aquesta és una obligació inexcusable dels governs. I això és particularment cert i vàlid per Europa i, en definitiva, per la UE que volem construir.

3.- Hem constatat una manca objectiva de sistemes d’informació i avaluació en matèria de salut i dels seus determinants a nivell del territori europeu. Avui no disposem d’una veritable eina de treball imprescindible per a una diagnosis contrastada i una posterior acció a escala UE. Màxim si considerem la complexitat afegida per la seva heterogeneïtat nacional. Fora una necessitat bàsica dotar-nos d’un sistema /observatori europeu amb garantia i rigor, fiable, que monitoritzi la salut, el conjunt dels seus determinants socials i les desigualtats en salut, capaç de mesurar allò que realment il•lustra, i de facilitar un alt nivell d’informació sobre paràmetres rellevants, amb control públic i democràtic. Des d’una instància instrumental d’aquest tipus SÍ es podrà estudiar i avaluar l’ evident “Impacte en Salut” de totes les accions i de les polítiques desenvolupades en l’àmbit europeu, impacte que s’hauria d’annexar en totes les propostes, directives i regulacions europees, siguin de l’àmbit que siguin.

4.-Reivindiquem la garantia a la protecció de la salut i l’accés universal als serveis sanitaris a tots i cadascun dels territoris de la UE. per tal de realitzar l’atenció i assistència digna a tota persona que la necessiti. Aquesta prestació ha de venir avalada i protagonitzada pel sistema nacional i públic de salut en cada país –l’única forma que ho garanteix- , i ha de ser integral, i de qualitat.

Especial atenció mereixen actualment les patologies emergents, així com les malalties infreqüents o d’insuficient coneixement i tractament. En aquests casos caldrà abordar-les amb més mitjans públics, inclosa l’assistència, la formació, la informació i la recerca, sostingudes i garantides des de les Administracions públiques.

5.- El finançament s’ha de generar necessàriament des de les diverses fonts del sistema fiscal de cada país, i de la UE. Neguem que el sector públic de salut no és sostenible. Com a dret de ciutadania ha de rebre, també, finançament de manera especial de la tributació de les rendes del capital financer insuficientment gravat i especialment protagonista i impulsor de la globalització neoliberal.

6.- Rebutgem frontalment totes les formes de mercantilització de l’atenció sanitària sota els paranys de copagaments i complementarietats, que no són altra cosa que repagaments.

7.- Dins la concepció més ampla i valuosa de la salut,aquella que la defineix com un estat complet de benestar i harmonia amb la persona i el seu entorn social i mediambiental, ens pronunciem per les intervencions necessàries i pertinents en tots i cadascun dels seus determinants, sense oblidar aquells socials i que són a la fi la causa i efecte de l’estat de salut d’una societat. El treball, el gènere, l’origen, el medi ambient, la discapacitat, la cultura, la protecció social, el nivell socio-econòmic, l’urbanisme, l’habitatge i els serveis socials, son els veritables definidors de la salut pública i això suposa la necessitat ineludible de tractar tot el tema des de la transversalitat, la intersectorialitat i la major amplitud participativa i disciplinària. En aquest sentit es manifesta la OMS quan demana i proposa l’objectiu en una generació de “liquidar les desigualtats en salut” arreu, també a Europa. Considerem les inequitats en salut com un indicador clau de desigualtat social, una xacra que cal i que podem superar.

8.- Per desenvolupar aquests objectius és imprescindible la participació social. Ens referim a una forma nova i activa de participar, des de l’empoderament, la coresponsabilització, el respecte democràtic a les diferències, amb el compromís de transparència, de seguiment i suma de la ciutadania. Els i les ciutadans/es actuant en salut i els seus determinants son l’agent imprescindible, són l’agent socio-sanitari i de salut fonamental, però encara més són l’agent d’ identitat en la construcció dinàmica de l’Europa social que nosaltres volem i estem construint.

9.- La salut no té fronteres, com no les tenen tampoc les malalties i les agressions ecològiques econòmiques de les polítiques neoliberals. És tot el planeta globalment el que se’n sortirà o sucumbirà en l’empresa. Igualment en salut nosaltres reclamem anàlisis i pràctiques que assumeixin les situacions a escala internacional i ho facin amb prioritats de justícia, equitat i solidaritat entre territoris, però també de pobles i a la fi de persones.

Per tot això PROPOSEM traslladar i usar com eina, com instrument concret, aquest text declaratiu:

A) A escala europea, possibilitant la tramitació i la gestió escaient a les instàncies pertinents, i en particular al Parlament Europeu on disposem del suport manifestat pels eurodiputats presents del GUE/EVN que la podrà utilitzar per a la interpel•lació a la resta de Grups de la Cambra per a un anivellament a l’alça de les conquestes assolides en tots i cadascun dels territoris europeus.

B) Difusió a tots els nivells d’estaments, institucions i organitzacions competents en matèria de salut. Ja siguin professionals, acadèmiques, o Governs locals, regionals, estatals i europeus.

C) Estendre aquesta Declaració (BCN-Salut) a tota la base social. Fer-ne difusió, en les diverses llengües de la UE a tota la ciutadania per al seu coneixement, pronunciament i suport si ho consideren. Recuperant una forma activa de fer societat “Dempeus” des de l’empoderament autònom i l’exigència democràtica, explorant la perspectiva de mobilitzacions a tots els nivells possibles, estudiant la viabilitat de promoció d’Iniciatives Legislatives també des de la població, reprenent aquelles pràctiques d’implicació de l’“Europa partisana”, tancant files en la defensa del caràcter públic de la salut i protegint-la de les noves onades parasitàries, privatitzadores i mercantilistes de l’actual Europa neoliberal i capitalista.
Podem, és clar que podem, i és, a més, el nostre deure.

Barcelona, a 27 de febrer de 2010.

 


ARTICLES

 

JUBILACIÓ ALS 65 ANYS... 0 ALS 63

La proposta del president Rodríguez Zapatero d’allargar l’edat de jubilació dels 65 anys als 67 és antisocial i innecessària. I ha de ser rebutjada amb energia. Més aviat s’hauria de plantejar reduir aquesta edat a 63 anys. És veritat que, per sort, augmenta l’esperança de vida, i això fa que el nombre de pensionistes augmenti, però en definitiva aquesta qüestió depèn de la fórmula següent:

Nombre de cotitzants x quantia de la cotització = nombre de pensionistes x quantia de la pensió.

Si és veritat que, en els propers 20 anys, augmentarà el nombre de pensionistes, també és probabilíssim que augmentarà el nombre de cotitzants (per augment de població, per augment d’ocupació femenina, per disminució d’atur...). I també hi haurà més riquesa. I es pot mantenir, del tot o en part, la proporció existent en l’actualitat (que és de superàvit). Si amb l’augment del nombre de cotitzants no n’hi ha prou, s’hauria de procedir a augmentar la cotització dels qui cobren per damunt del límit.

Però hi ha encara una altra sortida: les despeses d’administració de la Seguretat Social (sous dels que hi treballen, etc.) podrien carregar-se als Pressupostos Generals de l’Estat, i els recursos procedents de les cotitzacions dedicar-los «íntegrament» al pagament de pensions.

En relació al tema d’augmentar el període de càlcul de la pensió, en principi aquesta proposta tampoc s’ha d’acceptar, perquè és una mesura perjudicial per a la majoria de treballadors/es, ja que, en general, a mesura que augmenten els anys de vida laboral es van produint millores en el sou (i en la cotització), per canvis d’empresa per millorar, per petits augments extraordinaris, etc. Però actualment la situació està canviant, i hi ha molts treballadors/es que els últims anys de vida laboral han empitjorat el sou i la cotització, per haver estat en l’atur, per haver hagut d’acceptar una feina amb menys sou, etc. Per tant proposem:

Mantenir els 15 anys de càlcul, però permetent que el treballador/a pugui triar aquells 15 anys que li siguin més favorables: dels 50 anys als 65, dels 35 als 50, dels 20 als 35, etc.

Vine el dia 23, manifestació, 18 h, p Urquinaona (CCOO i UGT)

 

 

CRIST FOU UN RADICAL

Caminava pels camins de Galilea, amb un grup d’homes i dones, anant de poble en poble. A curar malalts i predicar sobre l’adveniment del Regne de Déu. No portaven sarró (és a dir: provisions) i confiaven en l’acolliment de bona gent que els donés menjar i sostre en els poblets. Vivien, doncs, en la inseguretat. Sovint havien de dormir al ras i passaven gana, com el dia que, passant vora un camp, van agafar espigues, les desgranaven i menjaven els grans. S’havia de tenir gana, per menjar aquells grans crus.

Havien deixat la casa, la família i la feina, en favor del Regne. És el que ell demanava als qui el volien seguir. O als qui cridava perquè el seguissin. Això de deixar la família i la vida normal era escandalós i molt mal vist. Era una deshonra per a la família. Figuraven una colla de desassenyats.

Especialment, les dones que el seguien, si no és que anessin amb el seu marit, donaven un exemple escandalós, socialment parlant.

Jesús mateix fou incomprès per la seva família. Consta que en dues ocasions la mare i els germans (tenia quatre germans i algunes germanes) o bé uns «familiars» l’anaren a buscar perquè creien que havia perdut el seny. Ell acostumava a dir que els seus germans i mare eren els qui l’escoltaven. La mare i els germans s’ajuntaren al grup dels deixebles després de la seva mort i resurrecció, però no pas abans.

Potser és per aquesta mútua incomprensió que Jesús no consta que parlés mai de la família.

(Article inspirat en la lectura de «Jesús. Una aproximació històrica», de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)

 

 

CRIST I LES DONES

En el poble d’Israel, la situació social de la dona era de total marginació. Reclosa a casa, ni participava en la vida social, ni era ben vist que ho fes. No podia parlar en públic ni cap home podia parlar-hi, tret que fos de la seva família. Però això no era encara el pitjor: podia ser repudiada pel marit (i no al revés) i, en aquest cas, quedava desemparada, probablement obligada al treball sexual, el qual, al seu torn, també era socialment menystingut.

Jesús també va trencar aquest motllo. Va formar un grup de deixebles homes i dones. Aquestes dones o bé acompanyaven el marit, també deixeble, o bé anaven soles (cosa «escandalosa» en aquella societat). Els textos ho amaguen, per la mentalitat masclista, però ens diuen que algunes dones el van acompanyar des de Galilea fins a Jerusalem i van presenciar el seu assassinat en la creu. Aquest grup mixt anava predicant de poble en poble, i més d’alguns cops potser havien de dormir al ras en els seus desplaçaments.

Dintre d’aquest grup tingué unes amigues preferents (Maria Magdalena, Maria mare de Jaume i Salomé), com també tingué una amistat preferent entre els homes (Pere, Jaume i Joan). Hi ha indicis per creure que l’uní una amistat i una estimació especials amb Maria Magdalena (persona malalta a qui havia guarit).

El seu tracte amb les dones era el que es pot considerar normal (però no en la societat jueva). Va guarir dones i en una ocasió va permetre que una treballadora del sexe li ungís els peus.

Però amb qui va trencar més els motllos socials va ser amb la samaritana. Era 1) una dona, ser socialment menystingut; 2) samaritana, o sigui d’un poble enemic; 3) una dona de vida irregular, perquè vivia amb un home que no era el seu marit. A aquesta persona, Jesús demana un favor: que li doni aigua, i sosté una conversa amb ella. La dona se n’estranya: «Com és que vós, sent jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc samaritana?» També els deixebles, quan tornen, se n’estranyen.

La consideració de la dona en igualtat de condicions és una assignatura pendent (i urgent) de l’Església actual. De l’Església oficial, en l’àmbit ministerial, perquè en l’Església alternativa ja està establerta la igualtat.

(Article inspirat en la lectura del llibre «Jesús. Una aproximació històrica», de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)

 

 

CRIST I ELS PECADORS I PECADORES

En els evangelis hi ha un parell de textos en què els adversaris de Jesús li tiren en cara el fet que mengi amb publicans i pecadors o que en sigui amic. Hem de suposar, doncs, que acostumava a fer-ho.

Llavors, com ara, menjar juntament amb algú, compartir-hi taula, era un signe d’amistat o de proximitat. Per tant, si menjava amb publicans i pecadors és que s’hi relacionava d’una manera amigable.

J. A. Pagola creu que, encara que el text no ho digui, en aquests àpats, on segur que es bevia i es cantava, hi havia també «pecadores», probablement treballadores del sexe. Tot i que no era pas costum habitual que les dones hi participessin, en àpats socials, donada la mentalitat antifemenina que imperava.

En la societat jueva, la mentalitat dominant entre els cercles religiosos era la de mantenir distància envers les persones conegudes com a pecadores. Persones considerades pecadors ho eren especialment els anomenats «publicans», o cobradors d’impostos per compte dels ocupants romans. També ho eren considerades les treballadores del sexe, altrament i vulgarment anomenades «prostitutes».

Jesús trenca amb aquest motllo de la distància amb els pecadors i pecadores, entre altres motllos que també trenca, i opta per la proximitat i l’amistat. Quan li tiren en cara aquest comportament, respon amb una lògica elemental: no són els que estan bons que necessiten el metge, sinó els malalts.

Aquesta mentalitat empalma amb la paràbola de l’ovella perduda: el pastor que, havent perdut una ovella, deixa les altres i no para fins que la troba. Perquè Déu-Dea estima apassionadament tota persona, i especialment si se n’ha apartat. També empalma amb l’acusació que Jesús llança contra els seus adversaris, autoconsiderats justos, quan diu que els publicans i les treballadores dels sexe els passaran al davant en el Regne de Déu.

Així doncs en el Regne de Déu, que anunciava Jesús i que encara lluitem per fer advenir, no hi ha d’haver discriminacions per a ningú. D’aquí l’actitud de menjar, beure i cantar amb publicans, pecadors i pecadores.

(Article inspirat en la lectura de «Jesús. Una aproximació històrica», de José Antonio Pagola, Barcelona, 2008.)

 

 

CRIST I ELS POBRES

Diu Pagola («Jesús. Aproximació històrica», Barcelona (Claret), 2008) que Crist va mostrar un afecte especial pels pobres i marginats. De fet, per qui va mostrar una gran sol•licitud va ser pels malalts, molt més que pels pobres (no consta que alliberés cap pobre de la pobresa).

Ara bé: si no en l’ordre dels fets, sí que va tenir paraules meravelloses per als pobres. «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu» (versió de Lluc, no de Mateu). «Aquesta pobra viuda ha donat molt més que tots els altres, perquè els altres han donat del que els sobrava, però ella ha donat del que li era necessari.» «... i els pobres són evangelitzats.» Així com la paràbola del ric egoista i el pobre Llàtzer.

L’adveniment del Regne de Déu, que Jesús predica, ha de ser una bona notícia sobretot per als pobres i explotats (i una notícia preocupant per als rics explotadors). I Pagola es pregunta per què els pobres han de ser uns preferits. O el Pare (i Mare) no és igual per a tothom? I es respon que la preferència divina pels pobres no és deguda al fet que siguin «millors» (que no ho són), sinó al fet que «ho necessiten». Ho necessiten per contrarestar la seva situació desgraciada en aquest món.

Amb això, Jesús empalmava amb una tradició del poble d’Israel. El salm 72, que parla dels deures del bon rei, diu: «... Que els humils es vegin emparats, i salvats els fills del pobres. Que desfaci els opressors! ... Salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S’apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort; els rescatarà d’enganys i violències, estimant com un tresor la seva vida.» I el salm 99 diu, encara, referint-se a Déu-Dea: «Ell fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam, allibera els presos ... El Senyor guarda els forasters, manté les viudes i els orfes.»

Pagola encara diu més: «[Déu-Dea] no es deixa enganyar pel culte que se li ofereix al temple. No serveixen de res els sacrificis, els dejunis i els pelegrinatges a Jerusalem. Per a Déu, el primer que cal és fer justícia als pobres.»

 

 

NO VOLEM LA INDEPENDÈNCIA

(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 17 de desembre de 2009)

En la consulta del dia 13 de desembre sobre la independència de Catalunya, no hi va haver quòrum. Un 30 per 100, molt lluny del quòrum. O sigui que, si hagués estat un referèndum oficial, no hauria estat vàlid.

Presumptament tots els independentistes van anar a votar i quasi tots els no independentistes es van abstenir. Així es poden treure dues conclusions: 1) Catalunya en bloc no vol la independència. La majoria dels catalans/es o bé estan conformes amb l'Estatut o bé tant els fa. 2) Una molt bona part de Catalunya està farta de les dilacions i les reticències dels òrgans del poder central en els afers catalans.

I cal que aquests òrgans en treguin conseqüències: si volen conservar Catalunya, tal com la majoria de catalans/es volem conservar Espanya, cal que canviïn la manera de fer, i actuïn amb més serietat i generositat. El nombre d'independentistes ha passat, versemblantment, del voltat del 20 per 100 al voltant del 30. Que no facin bromes...

ANTONI FERRET. Barcelona

 

 

LA SANTÍSSIMA TRINITAT, EXPLICADA

Amb relació a les veritats de la fe, és una cosa molt important explicar-les de manera que s’entenguin, si més no una mica, que tinguin quelcom de lògica, encara que això comporti apartar-se una mica de les concepcions tradicionals.

Un cas clar és el de la Santíssima Trinitat. No es pot anar enlloc explicant que un Déu són 3 persones i que les 3 persones constitueixen un sol Déu, i que això s’ha de creure perquè és un misteri. Amb això no es pot anar.

S’ha d’explicar d’una manera que s’entengui. Hi ha una explicació relativament comprensible. És aquella que diu que:

* Hi ha un sol ésser diví, que és perfecte. Aquest Déu pensa, i es fa una idea de si mateix. Aquesta idea de si mateix, com que el subjecte pensant és perfecte, també és una idea tan perfecta que és «igual» a si mateix. I és tan igual a si mateix que esdevé una persona diferent, el Fill. Però d’ésser només n’hi ha un. Tenim dues persones i un sol ésser.
* Aquestes dues persones, com no podia pas ser menys, s’estimen. I, com que són perfectes, l’amor amb el qual s’estimen, també ho és. Aquest amor és tan perfecte que esdevé una altra persona, l’Esperit Sant. Una tercera persona. Però d’ésser només n’hi ha un. Tot aquest complicat fenomen s’esdevé a l’interior de l’únic ésser diví.

Tot això, amb un petit esforç d’imaginació, es pot entendre i acceptar.

Si aquesta explicació encara semblés massa difícil, proposaria una explicació alternativa semblant a la que dóna, en una situació semblant, la religió hinduista.

Segons l’hinduisme, i segons el que tinc entès, hi ha un sol Déu, Brahman, que té tres noms: Brahma, Shiva i Vishnú. Però és un sol Déu. Brahman té tres funcions fonamentals: crear el món, mantenir-lo i transformar-lo. Quan els hinduistes es refereixen a la creació del món, l’anomenen Brahma. Quan es refereixen al manteniment del món, l’anomenen Shiva. Quan tenen en compte la seva transformació l’anomenen Vishnú. Brahma, Shiva i Vishnú són tres «personalitats» de Brahman, o sigui de Déu, adaptades a les seves tres funcions fonamentals.

Així podríem dir que hi ha un sol Déu, que té tres noms: Pare, Fill i Esperit Sant, que són tres personalitats de l’únic Déu. Quan ens referim a la Creació, li diem Pare. Quan ens referim a la Redempció, li diem Fill. Quan volem fer referència a la santificació, li diem Esperit Sant (o simplement Esperit).

Aquesta interpretació, naturalment, no coincideix amb l’oficial, segons la qual Pare, Fill i Esperit no són personalitats, sinó «persones». La qual interpretació oficial és «una» de les possibles, la que es va imposar en un temps, ja molt passat. Però aquesta de les tres personalitats d’un sol Déu és «una altra» possible interpretació. Té alguns avantatges, com ser perfectament comprensible, com donar lloc a una «diversitat» d’interpretacions, com aprendre d’una altra religió.

Repeteixo: donar una explicació entenedora és més important que mantenir l’obediència d’una sola explicació oficial, encara que no s’entengui i s’hagi de dir que és un misteri. Acabem amb els misteris, i donem pas a un cristianisme plural.

 

 

UNA ESGLÉSIA NO JERÀRQUICA

(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 31 d’octubre de 2009)

En resposta a la carta «Catòlics progressistes», del senyor Josep Pauner Sala, del Prat, publicada el dia 27 d’octubre, val a dir que no és cert que Crist fundés una Església jeràrquica. El senyor Pauner diu «comprenc molt millor per què Crist va fundar una Església jeràrquica i no democràtica». Això és fals. Crist no va fundar una Església jeràrquica sinó igualitària, i així mateix els apòstols. Va ser després, per la influència de l’Imperi Romà, i més tard del feudalisme, que va anar esdevenint cada vegada més jeràrquica. Per exemple, els bisbes sembla que no van aparèixer fins al segle III. Avui, el seu caràcter jeràrquic és un producte històric i humà, antievangèlic, degradant, que ha de ser abolit. I els cristians progressistes no hem de marxar de l’Església, perquè és la nostra. Si de cas que en marxin els jerarques que no poden acceptar una Església evangèlica.

ANTONI FERRET. Barcelona

 

 

LA DESPESA PÚBLICA

(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 23 d’octubre de 2009)

La despesa pública, és a dir, la dels governs i instàncies governamentals, és un factor molt important en l’economia. Crea llocs de treball, en l’Administració i altres organismes, i crea demanda i consum. És un factor «complementari» de la despesa privada (de famílies i empreses). Quan la despesa privada es redueix, l’economia entra en crisi: hi ha menys demanda, menys consum, menys vendes i, immediatament, menys llocs de treball. Aleshores, entre les no gaires coses que un govern pot fer per contrarestar la crisi, la més indicada és augmentar la despesa pública. Fer inversions per construir infraestructures i obra pública (com el Pla Zapatero), i distribuir ajuts a les persones en atur, perquè puguin mantenir-se, però també per mantenir el seu nivell de compra. Gastar una part d’allò que no gasta la iniciativa privada, per compensar-la. Quina pena que fan senyors com Rajoy, Duran o Mas, quan demanen que es restringeixi la despesa pública! Que el Govern estalviï! Si és al revés!!

ANTONI FERRET. Barcelona

 

 

L’ESTAT FEDERAL

(Carta publicada en el diari «El Punt» el dia 7 d’octubre de 2009)

Espanya va néixer federal. En aquella època (segle XV) no existia aquesta paraula, i no se’n va dir així, però ho era. Era un Estat compost d’altres Estats, un d’ells la Corona d’Aragó. I va ser federal durant 200 anys. A començament del segle XVIII, la força de les armes en la Guerra de Successió va imposar una Espanya unitària, amb una sobrehegemonia castellana. Això va desnaturalitzar Espanya. Va deixar de ser el que era.

Els catalans mai no hem acceptat, ni acceptarem, el resultat d’aquella guerra. I, des de fa uns 150 anys, des de Pi i Margall, lluitem per tornar a l’essència federal d’Espanya. Hem aconseguit 3 Estatuts, i ens hi estem acostant, però encara no s’hi ha arribat. Espanya encara no és l’Espanya autèntica. Per això en diem «Estat espanyol». Avui dia hi ha una xarxa de lligams socials i sentimentals entre catalans i altres espanyols. Una hipotètica independència seria una ruptura amb tota una tradició federal. També seria una ruptura en aquesta xarxa sòcio-sentimental.

ANTONI FERRET. Barcelona

 

SÍ A L’AUGMENT D’IMPOSTOS

(Carta publicada en el diari «El Punt» del dia 15 de setembre de 2009)

Sí a l’augment d’impostos a les rendes altes. Benaurada crisi que està tornant el PSOE cap al bon camí! Augmentar els impostos a les rendes altes és una mesura de bon govern, en qualsevol moment, però sobretot en moments de crisi. La causa és que, en una situació de crisi, es necessiten més recursos públics, per fer inversions públiques per crear llocs de treball, per ajudar les persones que no tenen feina, per finançar els ajuntaments... I aquests recursos han de sortir d’aquelles persones a les quals els sobren. Els impostos tenen la missió, a més de sufragar les necessitats públiques, de redistribuir la riquesa. Això sempre. En una crisi encara més.

És aberrant la campanya de crítiques de la dreta contra el projecte del PSOE. Aquests senyors no saben res. No saben, o no ho volen saber, que en una època de crisi s’ha d’augmentar la despesa pública. Això és l’abecé de l’economia. Crec que hem de donar suport a aquesta mesura proposada pel PSOE, encara que no sigui el nostre partit.

ANTONI FERRET. Barcelona

 

 

TEXTOS

 

BONA ENCÍCLICA SOCIAL, PERÒ MANCADA

L’encíclica social, «Caritas in veritate», del papa Benet —publicada després d’anys i panys de no publicar-se’n cap, mentre la societat evolucionava i sorgien nous problemes— té aspectes molt positius i altres de molt negatius. Cal exposar uns i altres equànimement. Comencem pels bons.

* El document és dedicat al tema del desenvolupament. («... s’ha de reconèixer que el desenvolupament econòmic mateix ha estat, i ho està encara, afligit per desviacions i problemes dramàtics que la crisi actual ha posat més de manifest. ... La riquesa mundial creix en termes absoluts, però augmenten també les desigualtats. ... La falta de respecte dels drets humans dels treballadors és provocada a vegades per grans empreses multinacionals i també per grups de producció local. ... Hi ha formes excessives de protecció dels coneixements per part dels països rics, a través d’una ocupació massa rígida del dret a la propietat intel•lectual, especialment en el camp sanitari [Es refereix a les patents dels medicaments.] ... no n’hi ha prou de progressar només des del punt de vista econòmic i tecnològic. El desenvolupament necessita ser per damunt de tot autèntic i integral. ... les polítiques de balanç, amb els retalls a la despesa social, ben sovint promoguts també per les institucions financeres internacionals, poden deixar els ciutadans impotents davant riscos antics i nous ... les organitzacions sindicals tinguin més dificultats per a desenvolupar la seva rasca de representació dels interessos dels treballadors, també perquè els governs, per raons d’utilitat econòmica, limiten sovint les llibertats sindicals o la capacitat de negociació ... quan la incertesa sobre les condicions de treball a causa de la mobilitat i la desregulació es fa endèmica, sorgeixen formes d’inestabilitat psicològica, de dificultat per crear camins propis coherents en la vida, inclòs el del matrimoni. ... l’atur provoca avui noves formes d’irrellevància econòmica, i l’actual crisi només pot empitjorar aquesta situació. ... que es continuï cercant com a prioritat l’objectiu de l’accés al treball per part de tots, o que el mantinguin.»)

Fa un esment especial del problema de la fam. («En molts països pobres persisteix, i amenaça d’accentuar-se, l’extrema inseguretat de vida a causa de la falta d’alimentació: la fam causa encara moltes víctimes ... Donar de menjar als famolencs és un imperatiu ètic per a l’Església universal ... La fam no depèn tant de l’escassetat material com de la insuficiència de recursos socials, el més important dels quals és de tipus institucional. ... El problema de la inseguretat alimentària ha de ser plantejat en una perspectiva de llarg termini, eliminant les causes estructurals que la provoquen i promovent el desenvolupament agrícola dels països més pobres ... Tot això s’ha de dur a terme implicant les comunitats locals en les opcions i decisions referents a la terra de conreu. ... Al mateix temps no s’hauria de descuidar la qüestió d’una reforma agrària equànime en els països en desenvolupament. ... La situació de pobresa no sols provoca encara en moltes zones un alt índex de mortalitat infantil, sinó que a diverses parts del món persisteixen pràctiques de control demogràfic per part dels governs que ben sovint difonen la contracepció i arriben fins i tot a imposar també l’avortament.»)

Una referència al neocolonialisme. («Després de més de quaranta anys, hem de reconèixer com n’ha estat, de difícil, aquest recorregut [el recorregut en pau i llibertat del propi camí per part dels països independents], tant per noves formes de colonialisme i dependència d’antics i nous països hegemònics, com per greus irresponsabilitats internes en els països mateixos que s’han independitzat.»)

* Una sola referència a les deformacions del neoliberalisme. («... s’ha de tenir present que separar la gestió econòmica, a la qual correspondria únicament produir riquesa, de l’acció política, que tindria el paper d’aconseguir la justícia mitjançant la redistribució, és causa de greus desequilibris.»)

* Imagina una societat de tres tipus d’empreses. («Al costat de l’empresa privada, orientada al benefici, i els diferents tipus d’empresa pública, han de poder-se establir i desenvolupar aquelles organitzacions productives que persegueixen fins mutualistes i socials.» [Exemple del que diu el papa són les cooperatives i les ONGs.]

* Encara que es refereix diverses vegades a l’anomenada globalització (o mundialització), només l’enfoca de cara una vegada. («El procés de globalització, adequadament entès i gestionat, ofereix la possibilitat d’una gran redistribució de la riquesa a escala planetària com mai no s’havia vist abans; però, si es gestiona malament, pot incrementar la pobresa i la desigualtat, contagiant, a més, tot el món amb una crisi.»)

* Finalment (ja era hora!), la Doctrina Social de l’Església pot enriquir-se amb una sèrie d’aportacions de caràcter ecològic. («Aquest [l’ambient natural] és un do de Déu per a tots, i el seu ús representa per a nosaltres una responsabilitat amb els pobres, les generacions futures i tota la humanitat. ... Avui, les qüestions relacionades amb l’atenció i la salvaguarda de l’ambient han de tenir degudament en compte els problemes energètics. En efecte, l’acaparament per part d’alguns estats, grups de poder i empreses de recursos energètics no renovables, és un greu obstacle per al desenvolupament dels països pobres ... La comunitat internacional té el deure imprescindible de trobar les maneres institucionals per a ordenar l’aprofitament dels recursos no renovables, amb la participació també dels països pobres, i planificar així conjuntament el futur. ... Les societats tecnològicament avançades poden i han de disminuir la pròpia despesa energètica, bé perquè les activitats manufactureres evolucionen, bé perquè entre els seus ciutadans es difon una major sensibilitat ecològica. A més s’ha d’afegir que avui es pot millorar l’eficàcia energètica i al mateix temps progressar en la recerca d’energies alternatives. Però és també necessària una redistribució planetària dels recursos energètics, de manera que els països que no els tenen puguin accedir-hi. El seu destí no pot deixar-se a les mans del primer que arriba o dependre de la lògica del més fort. ... sinó tota la creació, per no deixar-la a les noves generacions empobrida en els seus recursos. ... Però hem de considerar un deure molt greu el fet de deixar la terra a les noves generacions en un estat en què puguin habitar-la dignament i continuar conreant-la. ... La protecció de l’entorn, dels recursos i del clima requereix que tots els responsables internacionals actuïn conjuntament i demostrin promptitud per a obrar de bona fe, en el respecte de la llei i la solidaritat amb les regions més febles del planeta. ... Això exigeix que la societat actual revisi seriosament el seu estil de vida, que, a moltes parts del món, tendeix a l’hedonisme i el consumisme, despreocupant-se dels danys que se’n deriven. És necessari un canvi efectiu de mentalitat que ens porti a adoptar nous estils de vida ... La desertització i l’empobriment productiu d’algunes àrees agrícoles són també fruit de l’empobriment dels seus habitants i del seu endarreriment. ... L’acaparament del recursos, especialment de l’aigua, pot provocar greus conflictes entre les poblacions afectades.»)

* S’ha criticat l’encíclica dient que no invitava els fidels a col•laborar amb els altres cristians i els fidels d’altres religions, o persones de bona voluntat, en la millora del món. No és cert. El que passa és que hi dedica una sola frase. («D’aquí neix el deure dels creients d’unir els seus esforços amb tots els homes i dones de bona voluntat d’altres religions, o no creients, perquè el nostre món respongui efectivament al projecte diví: viure com una família sota la mirada del Creador.»)

* Sobre l’ajuda als països pobres. («... l’ajuda principal que necessiten els països en via de desenvolupament és permetre i afavorir cada cop més l’ingrés dels seus productes en els mercats internacionals ... l’ajuda al desenvolupament dels països pobres ha de considerar-se un vertader instrument de creació de riquesa per a tots ... els estats econòmicament més desenvolupats faran el que es pugui per destinar percentatges més alts del seu producte interior brut per a ajudes al desenvolupament, respectant els compromisos que s’han pres en aquest punt en l’àmbit de la comunitat internacional.»)

* Sobre el turisme. («Ben sovint aquestes [les poblacions locals] es troben amb conductes immorals, i fins i tot perverses, com en el cas de l’anomenat turisme sexual, en què se sacrifiquen tants éssers humans, fins i tot de tendra edat.»)

* Sobre els immigrants. («Òbviament, aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant, no han de ser tractats com qualsevol altra força de producció. Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació. ... Però què significa la paraula decència aplicada al treball? ... un treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills, sense que es vegin obligats a treballar; un treball que consenti els treballadors d’organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació.»)

* Demana un canvi d’actitud als sindicats. («El context global en què es desenvolupa el treball requereix igualment que les organitzacions sindicals nacionals, cenyides sobretot a la defensa dels interessos del seus afiliats, girin la seva mirada també envers els no afiliats i, en particular, envers els treballadors dels països en via de desenvolupament, on tantes vegades es violen els drets socials. ... sobretot en favor dels treballadors explotats i no representats, l’amarga condició dels quals passa desapercebuda tantes vegades davant els ulls distrets de la societat.»)

* I finalment planteja grans reformes en l’àmbit mundial. («A més es requereix que les finances mateixes, que han de renovar necessàriament les seves estructures i formes de funcionament després de la seva mala utilització, que ha malmès l’economia real, tornin a ser un instrument encaminat a produir riquesa i desenvolupament millors. ... que tot el sistema financer ha de tenir com a meta el sosteniment d’un veritable desenvolupament. ... Davant l’imparable augment de la interdependència mundial, i també en presència d’una recessió d’abast global, se sent molt la urgència de la reforma tant de l’Organització de les Nacions Unides com de l’arquitectura econòmica i financera internacional, perquè es doni una concreció real al concepte de família de nacions. ... urgeix la presència d’una Autoritat política mundial, com va ser ja indicat pel meu predecessor, el beat Joan XXIII. Aquesta Autoritat haurà d’estar regulada pel dret, atenir-se de manera concreta als principis de subsidiarietat, i de solidaritat, estar ordenada a la realització del bé comú, comprometre’s en la realització d’un autèntic desenvolupament humà integral ... Aquesta Autoritat, a més, haurà de ser reconeguda per tothom, gaudir de poder efectiu per garantir a cadascú la seguretat, el compliment de la justícia i el respecte dels drets. Òbviament ha de tenir la facultat de fer respectar les seves decisions arreu...»)

Anem ara pels aspectes dolents.

* No condemna, ni en tot el document hi fa la més lleu referència, l’enorme sangonera econòmica de les despeses militars. Aquests recursos podrien assegurar el desenvolupament de tot el planeta, o, com a mínim, eliminar la fam i la misèria.

* Tampoc condemna, ni hi fa la més lleu referència, el deute extern dels països pobres. Aquest deute, totalment il•legítim, i ja pagat amb escreix, és un dogal al coll d’aquests països. Com pot una encíclica dedicada al desenvolupament no esmentar allò que és un gran obstacle a aquest desenvolupament?

* Tampoc esmenta l’intercanvi desigual (el fet que, els països pobres, allò que importen va pujant de preu i allò que exporten va baixant; així han d’exportar cada vegada més per importar el mateix). És una altra de les causes del subdesenvolupament.

* No condemna el neoliberalisme. Ni l’esmenta. Malgrat els gravíssims abusos que ha comès i comet, i els enormes sofriments que està causant.

* Fora d’una lleu referència a «nous estils de vida», no invita formalment i greument els cristians a viure una vida d’austeritat, davant el consumisme i l’esgotament dels recursos.

* Tampoc parla de la necessitat d’entrar en una fase de decreixement, en els països occidentals. Potser era massa demanar que un papa donés importància a una reivindicació que tot just està emergint.

* No esmenta el moviment social mundial dels «fòrums socials mundials» i regionals. Malgrat que és una de les promeses més positives de l’època.

* No reconeix la igualtat de gènere en el llenguatge. En tot el document només dues vegades usa l’expressió «els homes i les dones», sinó sempre «els homes». I molt poques vegades fa servir l’expressió «la persona», sinó quasi sempre «l’home».

* Finalment li faria una crítica general. Abusa de solucions «ètiques», que, sense un mitjà proporcionat, són il•lusòries. Per exemple, està fora de lloc dir que «El procés de globalització, adequadament entès i gestionat, ofereix la possibilitat d’una gran redistribució de la riquesa a escala planetària com mai no s’havia vist abans», ja que, si no hi ha un fort moviment revolucionari que ho exigeixi, és impossible.

En conclusió, crec que l’encíclica hauria de ser corregida i tornada a publicar.

Antoni Ferret

 

OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT DEL MIL·LENNI PROCLAMATS PER LES NACIONS UNIDES

Objectiu 1 Eradicar la pobresa extrema i la fam
Objectiu 2 Aconseguir l'ensenyament primari universal
Objectiu 3 Promoure la igualtat entre els sexes i l'autonomia de la dona
Objectiu 4 Reduir la mortalitat infantil
Objectiu 5 Millorar la salut materna
Objectiu 6 Combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties
Objectiu 7 Garantir la sostenibilitat del medi ambient
Objectiu 8 Fomentar una associació mundial per al desenvolu-pament